Servei de Gestió Documental, Arxius i Publicacions
Servei de Gestió Documental, Arxius i Publicacions
Inici Recursos Recursos web Fets històrics
Recursos web
Les fonts directes sobre el desenvolupament de la insurrecció a Girona durant el dissabte 18 de juliol i dies posteriors són escasses o poc concretes. La premsa, malgrat la censura, és segurament la que permet copsar millor la realitat del moment.
Recuperada la democràcia es van poder començar a publicar els testimonis d’aquells qui van viure els fets com a protagonistes o espectadors. Especialment rellevants eren les veus de persones militants d’esquerra que, a partir dels anys vuitanta, van començar a escriure la seva vivència dels fets. Aquest recurs recull algunes de les experiències viscudes a Girona entre el 18 i el 19 de juliol de 1936 de la mà de de tres militants del POUM (Partit Obrer d’Unificació Marxista): Antònia Adroher i Pascual, mestra, Miquel Gayolà i Gardella, dirigent del partit i de la Federació Local de Sindicats, i Joan Soler i Gironella.
Els testimonis de l’època ressalten el paper de la ràdio com el principal mitjà d’informació durant el juliol de 1936. La premsa editada a Girona es feu ressò d’una forma limitada dels fets d’aquell estiu. El 18 de juliol les dues principals capçaleres de la ciutat, de tendència política oposada, d’una banda el republicà L’Autonomista i de l’altra el conservador Diario de Gerona, informaven de la situació. A partir del 19 i fins al 28 de juliol no es publicà cap número més.
El 18 de juliol el Diario de Gerona encara no informava directament de la rebel·lió militar, però oferia una imatge d’Espanya marcada pel desordre, la conflictivitat i la incapacitat del Govern republicà per mantenir l’autoritat. L’editorial “La solución Prieto” descrivia un país immers en vagues, tensions socials i crisi política, i reclamava una resposta “enèrgica” i “autoritària” davant la situació. El text transmet la idea que el sistema parlamentari i el Govern de Casares Quiroga havien fracassat davant la conflictivitat revolucionària. També hi apareixien articles crítics amb el Front Popular, amb les depuracions de funcionaris i amb l’agitació sindical entre UGT i CNT. El to general és de preocupació per la pèrdua d’ordre i per l’avenç de les esquerres. Això encaixa plenament amb la línia conservadora i regionalista de la Lliga, que veia amb alarma la radicalització política i social de la primavera de 1936.
A la tercera pàgina recollia també les darreres informacions procedents de notes oficials del govern de Madrid, de les quals en destacaven “Llevat de la insurrecció del Marroc, la tranquil·litat és absoluta”. En canvi, L’Autonomista va adoptar immediatament un llenguatge de combat i de mobilització popular en defensa de la República. La portada del 18 de juliol parlava clarament de “sublevació” militar i presentava els revoltats com a “facciosos”, “sediciosos” i enemics de la llibertat. El diari reproduïa les notes oficials del Govern republicà i insistia que la situació estava controlada, que els rebels serien derrotats i que el poble havia de defensar les institucions democràtiques. El llenguatge és intensament ideològic i emocional: la República apareix identificada amb la llibertat, mentre que els militars són associats al feixisme, a la traïció i a la reacció. Els dies posteriors aquesta diferència encara es va accentuar més. L’Autonomista no es va limitar a informar, sinó que va actuar clarament com un instrument de mobilització política i moral.
L’Autonomista es va convertir des del primer moment en el gran altaveu del republicanisme i de l’antifeixisme gironí, assumint una funció propagandística, mobilitzadora i legitimadora de la resposta popular contra el cop d’estat militar.
Testimonis:
Podcast:
Ajuntament de Girona • Plaça del Vi, 1 - 17004 GIRONA • sgdap@ajgirona.cat