Girona, juliol de 1936

• La insurrecció a Girona
• Les fonts
• Dissabte 18 de juliol
• Diumenge 19 de juliol
• Dilluns 20 de juliol
• Mapa

En les proclames que llegien i enganxaven per les parets i arbres deien «fer-ho en nom del govern per tal de garantir l'ordre». Acabaven la lectura cridant «Viva la República». No enganyaren ningú, car —pels comunicats oficials dels governs central i de la Generalitat— tothom sabia que tota guarnició que proclamés l'estat de guerra era perquè se sumava a la rebel·lió. (...) A Girona hi havia oficials que estaven complicats en el complot i que l'havien preparat. I no que només havien seguit ordres superiors, com volien fer creure un cop vençuts.
(Joan Soler i Gironella)

Com podien enganyar els pobres soldats fent-los creure que estaven al costat de la República i que lluitaven per ella!
(Antònia Adroher i Pascual)

En arribar davant l’edifici de Correus i Telègrafs hi havia un grup de soldats i una metralladora instal·lada de cara a la Devesa. La gent passava ràpida. Sense abandonar la voravia del cinema “Gran Via”, vaig seguir l’avinguda Jaume I fins a la plaça Marquès de Camps. Un nou grup de soldats i una metralladora entre les carreteres de Barcelona i Santa Eugènia. També es veia moviment als voltants de les estacions de França, Sant Feliu i la d’Olot. Vaig veure més joves coneguts, de dretes tots, amb un fusell. En tornar pel carrer Nou cap a casa, a la plaça del Gra, les oficines de la Telefònica, que estaven en el xamfrà de la plaça i el carrer de Santa Clara, també eren ocupades pels militars.
(Antònia Adroher i Pascual)

Una altra prova de complicitat és que junt amb la tropa van sortir una cinquantena de civils d'extrema dreta (falangistes i carlins) amb fusell i cartutxeres, enquadrats en dues companyies d'infanteria. De no haver estat d'acord amb el sublevament, cap oficial no hauria acceptat civils armats en llurs unitats, D'aquests civils una vintena potser eren de Girona. (...) Varen patrullar pels carrers i àdhuc, escorcollaven els passants, particularment per la Devesa.
(Joan Soler i Gironella). Al carrer Santa Clara vaig veure dos xicots de la meva edat, que coneixia, però no pensàvem pas igual, amb un fusell a l’espatlla. Vaig pensar que la cosa era greu quan s’atrevien a passejar-se així.
(Antònia Adroher i Pascual)

De bon matí els representants dels partits [d’esquerra] (...) i les tres sindicals, es varen reunir clandestinament a la Devesa, on s'acordà constituir un «Front Antifeixista» per contrarestar la sedició. S'aprovà, també, organitzar grups armats amb pistoles, fusells de cacera i algun winxester procedents del sometent dissolt i amagats des del repartiment fet la nit del 6 d'octubre del 1934. Aquests grups devien durant la nit atacar i desarmar els soldats que patrullaven.
(Joan Soler i Gironella)

Anàrem al punt de reunió: a la Federació Local de Sindicats. Però pels voltants de la Federació ja hi havia companys que digueren que no podia ser aquell el lloc de trobada, ja que els militars l’havien tancat. Llavors vàrem decidir que aniríem al Turín (...). Vàrem passar per l’Argentaria i ens van apuntar. No podíem anar en colla, sinó de dos en dos. Pugem el pont de Sant Agustí i, en baixar, trobem un militant de la CNT que fumava un cigarret i ens digué que no passéssim per Correus, que ens enganxarien.
(Miquel Gayolà i Gardella)

A finals de la tarda dos inspectors de policia, per iniciativa pròpia, després d'identificar-se, entraren a l'edifici de Correus i van demanar per parlar amb el cap del destacament. (...) El van desarmar i detenir. Els soldats (...) estaven molt espantats i desorientats, car la multitud que hi havia davant de l'edifici, feia estona que els cridava de rendir-se, ja que el govern central havia ordenat el llicenciament immediat de l'exèrcit. Amb força reticències varen sortir, alguns abandonant els fusells i altres entregant-los als qui els hi demanaven. (...) El tinent de Borbón fou conduït a la comissaria de policia. Fou el primer presoner. Entretemps els civils que havien sortit armats s'havien fet fonedissos.
(Joan Soler i Gironella)

Jo era pels voltants del pont de Pedra i de la Rambla: fèiem patrulles mixtes del POUM, CNT i ERC i ens havíem situat en llocs estratègics. I tot d’un plegat, un que venia amb bicicleta del carrer Nou ens avisa que al passatge a nivell i a la plaça del Marquès de Camps, els soldats ja estaven formats per tal de replegar-se. Ens vàrem amagar i, efectivament, veiérem que resseguien el clàssic camí cap a les casernes per la baixada del Pont de Pedra, el carrer Nou del Teatre, etc. Els altres, els que es trobaven a Sant Agustí, Correus i la Gran Via ho feren pel pont de Sant Agustí i les escales de Sant Martí.
(Miquel Gayolà i Gardella)

Vàrem acordar d’exigir als militars la qüestió de la rendició. Una comissió va anar a la caserna, però els militars van dir que no, que no volien donar el comandament de la ciutat a unes forces que no tenien cap representació oficial, per no dir la «xusma». Telefonaren a Amadeu Oliva, comissari d’Ordre Públic de la Generalitat a Girona, per tal de saber si hi havia garanties, i llavors es van rendir oficialment.
(Miquel Gayolà i Gardella)

Alguns oficials de l'exèrcit, guàrdia civil i paisans (una vintena aproximadament) durant la nit es feren escàpols passant a França.
(Joan Soler i Gironella)

Els soldats van començar a tirar armes per les finestres de les casernes, i amb una o dues camionetes petites -aquelles dels empresaris de la construcció- arribaren a l’Ajuntament, on jo em trobava. Vàrem tancar el portal, i jo mateix, des de damunt d’una cadira, vaig repartir unes quantes d’aquelles armes. Les casernes havien estat ocupades pels mateixos soldats.
(Miquel Gayolà i Gardella)

Cronologia dels fets