«¡Qué frenesí produjo en los habitantes de Gerona la llegada del socorro! Todo el pueblo salió a la calle al rayar el día»
Amb els francesos controlant el castell de Montjuïc, Girona es veia cada vegada més limitada pel que fa a tropes i també aliments. Els bombardeigs eren més constants i l'entrada dels atacants a la ciutat era qüestió de temps. Per reforçar els defensors, el capità general de Catalunya, Joaquim Blake, va ordenar al general Jaime García Conde que comandés una columna de 1.500 mules carregades amb provisions.
erò com s'ha comentat anteriorment, els voltants de la ciutat estaven controlats per les tropes napoleòniques i accedir a Girona no era gaire fàcil. És per això que els reforços van decidir agafar el camí que sortia de Brunyola, cosa que va provocar que el mariscal Saint-Cyr s'assabentés dels moviments de les tropes espanyoles i mogués els seus soldats que estaven situats a Salt i Palau-sacosta per atacar-los i deixar lliure i debilitada aquesta zona.
El general Jaime Conde, provinent de Bescanó, al conèixer la decisió de Saint-Cyr, aprofità que a Salt hi quedaven poques tropes franceses per atacar-les i fer possible l'entrada a la ciutat. No només entraren aliments, sinó també soldats provinents del Regiment de Baza i de diversos terços de miquelets. Des de la ciutat, Andresillo Marijuán explica els successos:
«Para ayudar a los que venían a socorrernos se dispararon todas las piezas, se hizo un vivo fuego de fusilería desde todas las murallas, y por diversos puntos salimos a hostigar a los sitiadores, facilitando así la entrada del convoy. Por último, mientras hacia Bruñolas se empeñaba un recio combate en que los franceses llevaron la peor parte, por Salt penetraron rápidamente dos mil acémilas, custodiadas por cuatro mil hombres a las órdenes del general don Jaime García Conde. ¡Qué inmensa alegría! ¡Qué frenesí produjo en los habitantes de Gerona la llegada del socorro! Todo el pueblo salió a la calle al rayar el día para ver las mulas, y si hubieran sido seres inteligentes aquellos cuadrúpedos, no se les habría recibido con más cariñosas demostraciones, ni con tan generosa salva de aplausos y vítores.»
(Capítol VII, pàg. 61)