José A. Donaire Benito
“Als 70 la imatge de la ciutat ja està fixada com si fos un tatuatge, com un grafit”
Una fotografia és un procés de selecció. De tots els instants probables, la càmera en congela un. A la Girona dels seixanta l'ull fotogràfic seleccionava l'exposició de flors a Sant Pere de Galligants, el pas de la processó de Corpus, les Fires a la Devesa. Una fotografia és també un procés d'ocultació, que amaga les cicatrius de la postguerra, quan Girona és una ciutat grisa, una ciutat de militars i capellans, una ciutat poruga, encerclada en unes muralles imaginàries. Després, la Girona de postal coincideix amb la postal de Girona. La primera aportació és la rehabilitació de les cases de l'Onyar. Amb el pla es crea un skyline, un perfil urbà que és la metonímia de Girona. La segona aportació és la recuperació del llegat jueu. La ciutat es dota d'un nou relat i reivindica el seu passat. El mosaic incorpora dues noves tessel·les. L'èxit del turisme a Girona té molt a veure amb aquest nou escenari. Aviat, però, ja ningú no col·leccionarà àlbums de fotografies. Les imatges digitals han desplaçat les antigues càmeres i ho han canviat tot. Els mòbils han substituït l'escassetat per l'abundància. Des del 2020, les mascaretes amaguen els somriures. No hi ha imatges turístiques perquè no hi ha turisme. Què és una ciutat turística sense turistes? Existeix realment un lloc si ningú no el fotografia?
Als anys 60 del segle XX la gent es feia fotos amb càmeres com aquestes, en espais emblemàtics de la Girona monumental. També se'n feien postals, que s'enviaven a familiars i amistats, com a record d'una visita turística memorable. La Rolleiflex TLR i la Bolex 160 Macrozoom són de la col·lecció que Josep Granés va donar al Museu el 1993. Evoquen els temps en què antigues càmeres de capacitat limitada captaven l'ànima d'una ciutat que es descobria al món i era internacionalitzada en postals acolorides.
No hi ha cap comentari. Pots dir la teva omplint aquest formulari.