Les coses que foren Exposició temporal

- Somriu.

És molt difícil somriure de forma impostada. Ha de ser una reacció natural, espontània. Per això, els somriures de les fotografies semblen ganyotes congelades. De vegades, però, el gest és sincer i la felicitat contagia la imatge i, també, contagia qui mira la imatge. Ara ho fotografiem gairebé tot, les onades de la platja, el plat de gelatina, la marieta que s'enfila pel dit, l'ombra de les xicrandes sobre la rambla. Però un temps abans, només capturàvem unes poques imatges perquè els carrets de les càmeres tenien una capacitat molt limitada, 24, 36 en el millor dels casos.

Les càmeres eren llavors una mena d'ull mecànic. S'obre l'obturador (la parpella) i deixa entrar la quantitat de llum que marca el diafragma (l'iris), mentre que l'objectiu (el cristal·lí) enfoca la imatge i és capturada a la pel·lícula (la retina). Les imatges impregnades en el film, una gelatina amb halurs de plata, havien de ser revelades seguint un ritual molt pautat. En una cambra fosca només il·luminada per un llum vermell, el vermell escarlata de les cases de barrets, i en una temperatura suau, la pel·lícula se submergeix en un bany de revelador, es remena calculant amb precisió els segons, i s'asseca per després positivar la imatge en un paper plastificat. Sovint les fotografies penjaven d'una corda, agafades per pinces com la roba estesa d'un celobert.

Una fotografia és un procés de selecció. De totes les escenes possibles, de tots els instants probables, la càmera en congela un. A la Girona dels anys 60, l'ull fotogràfic seleccionava l'exposició de flors a Sant Pere de Galligants, el pas de la processó durant el Corpus, les fires a la Devesa, el casament auster. I aquells somriures impostats. Una fotografia és també un procés d'ocultació, ensenya el que no amaga. Per això, les imatges tapen la decadència de l'extraradi, la ciutat negada per les crescudes del riu, la lletra que amb la sang entra, els barris de misèria i fang. La ciutat de postal amaga les cicatrius de la postguerra. Girona és llavors una ciutat grisa, una ciutat de militars i capellans, una ciutat poruga, encerclada en unes muralles imaginàries.

- Somriu.

Ningú no somriu com l'Ava Gardner. Estan asseguts en una terrassa de la ciutat vella de Tossa, i un amic se li apropa i li ensenya una càmera. Frank Sinatra, a prop seu, està encenent una cigarreta. La taula de fusta blanca és plena de tasses que simulen ser delicades. I llavors, l'Ava s'adona de la presència del fotògraf i mentre la resta dels comensals l'ignoren, ella el mira amb aquells ulls infinits i somriu.

La llegenda de Pandora i de l'holandès errant fou el preludi de la curiositat internacional per la costa. En aquells anys, un jove fotògraf que havia abandonat els seus estudis de medicina i que freqüentava Esclanyà començà a recollir imatges d'aquell instant històric. Les fotografies de Xavier Misserachs ens mostren la col·lisió de dos mons, l'estranya coincidència entre els amfitrions atrapats en una dictadura fosca i els hostes europeus. Hi ha una imatge que resumeix molt bé aquesta trobada. Som a Tossa el 1965, la mateixa ciutat on uns anys abans havia passejat l'Ava Gardner; hi ha dues dones agenollades en primer pla rentant a mà, mentre que en el fons veiem altres dones estirades a la platja, amb un banyador minúscul i amb el gest despreocupat. Ocupen el mateix espai, però viuen en dos universos distants.

A partir d'aquell moment, el centre de gravetat de l'activitat turística es desplaça a la costa. Girona és una atracció més per als visitants del litoral, sobretot els dies núvols. Per això, quan es reuneix la Primera Assemblea Provincial de Turisme ningú no parla de Girona: el turisme és allò que esdevé a la costa i a la ciutat només arriben els ressons llunyans de la llum d'estiu. Tots els esforços precedents per fer de Girona una ciutat turística havien fracassat. El 1914 s'havia creat la Societat d'Atracció de Forasters i Turistes, seguint el model de la societat de Barcelona; el 1925 s'edità la primera guia en català de la ciutat, escrita per Carles Rahola. Rafael Masó havia finalitzat les obres de reforma dels Banys Àrabs. Tot plegat, un esforç estèril. La guia oficial de l'hostalatge de Girona de 1931 només registrava 13 establiments. La ciutat no havia aconseguit situar-se en el mapa de les destinacions turístiques del país.

Quan els gratacels comencen a esquerdar la bellesa del paisatge de la costa, Girona intenta de nou la seva aventura turística. El 1964 es crea el Centre d'Iniciatives Turístiques. El passeig Arqueològic ja permet la giravolta per l'exterior de la muralla que mira al nord i a l'est. I en una de les seves visites a la Costa Brava, quan ja funcionen l'autopista i l'aeroport, el ministre franquista de turisme anuncia la construcció d'un nou parador a la capital, a la muntanya de Montjuïc. A la imatge veiem el ministre caminant com un saltamartí entre els jardins de Cap Roig, envoltat de senyors amb ulleres fosques i cabells oliosos. Com un contrapès, en Xavier Misserachs continua fotografiant el brogit de la costa. Hi ha una turista que ha ensopegat quan baixava del creuer, una festa improvisada a la platja, un jove amb un barret mexicà, un ase carregat de ceràmica al mercat de Sant Feliu i un policia vestit de blanc que es passeja com una ombra del passat entre els banyistes de la platja de Tossa. Els turistes sempre són allà, a llevant, lluny de la ciutat.

- Somriu.

El dia s'ha aixecat rúfol i, per això, han decidit explorar els pobles de l'interior. La filla més gran voldria quedar-se a l'apartament, i puja rondinant al cotxe amb una matrícula de color negre. S'aturen primer a la ciutat de Girona, just quan cauen les primeres gotes. Les dues filles corren a recés de les arcades, però la mare resta allà, recolzada sobre el pont de Pedra. Tot i que l'està filmant es manté immòbil, com si fos la model d'un pintor barroc, amb la pell cremada i la mirada absent. Llavors, la càmera mostra el perfil urbà de la ciutat, amb la catedral i Sant Feliu al fons. Aquests visitants intenten capturar l'instant efímer, com fan tots els turistes. Diu Roland Barthes que la fotografia (o el film, en aquest cas) repeteix mecànicament el que mai més podrà repetir-se existencialment.

Llavors ja s'ha construït la imatge turística de la ciutat. Com que les fotografies només poden mostrar un fragment minúscul de la realitat, la destinació es descompon en uns pocs elements. Les ciutats històriques són un catàleg de monuments, sempre els mateixos, admirats des del mateix angle. Les fotografies són idèntiques i en els àlbums només canvien els rostres dels turistes situats a les escales de la catedral o a la pujada de Sant Martí. Són encara pocs els turistes que renuncien a la platja i visiten Girona, o Besalú, o el Dalí. Però la imatge de la ciutat ja està fixada com si fos un tatuatge, com un grafit.

La selecció dels 'sights', d'allò que ha de ser fotografiat, havia començat molts anys abans, al segle XIX. Els viatgers romàntics interpretaren la ciutat a partir de les tessel·les que configuren el mosaic urbà. Laborde, per exemple, en destaca la catedral i els Banys Àrabs. Tant és que s'equivoqui i atorgui als banys medievals un fals origen. Les primeres guies, com la de 1853, seleccionen aquells fragments de la ciutat que mereixen una il·lustració, com els Banys Àrabs, el pont de Pedra, la catedral o Sant Pere de Galligants. La mirada romàntica tindrà una enorme influència en la manera com es miren les ciutats europees i fixarà l'atenció en uns determinats elements. Aquesta matriu es reproduirà durant tot el segle XX, de manera que les guies tendeixen a repetir-se, a reproduir una i altra vegada el codi de la visita. Per això, les guies dels 70 (escrites per Aransay, per Oliver, per Marquès...) domestiquen la mirada del visitant i l'orienten a uns pocs monuments, els sights de la ciutat antiga.

Una fotografia mostra, ensenya, però també amaga. Hi ha una ciutat invisible que no expliquen les guies. No hi apareixen els assentaments de barraques a l'altra banda del Ter, les barraques del Río, amenaçades per les constants crescudes del riu. No hi són els barris obrers de Germans Sàbat o les cases dels gitanos de la Font de la Pólvora. Les imatges del barri vell amaguen els carrers foscos del Pou Rodó. Com en una versió fotogràfica del retrat de Dorian Grey, la ciutat vella es degrada mentre que les guies turístiques l'embelleixen. El pols de la ciutat havia basculat cap a l'altra banda del riu Onyar, en la nova ciutat que creixia amb distopies com la del pla Perpiñá. Les escoles situades en l'eix que porta a la catedral havien cercat nous emplaçaments i el seminari es buidava lentament. El forat d'aquests equipaments fou ocupat per sectors cada vegada més marginals. A l'entrada del carrer de la Barca, La Cuadra, el Río, el Trébol, Las Vegas i fins a quinze establiments es dedicaven a la prostitució. Entre els carrers foscos i irregulars, hi convivia el ferum d'orins, les boques desdentades i les batudes de la transició, d'heroïna i d'arma blanca.

Si les imatges han de ser un reflex de la realitat, la realitat turística de la ciutat fou un reflex de la seva imatge. La postal de Girona antecedeix la Girona de postal. Les fotografies que ensenyaven les peces del mosaic dibuixaven una ciutat que ja no existia. La nova modernitat del saló ampli i lluminós, dels armaris encastats, dels gratacels del pla Perpiñá per a les noves classes mitjanes no encaixava en els carrers humits i boirosos de la trama medieval. Per això, la ciutat de la 'Gran Gerona' s'escampava per una nova taca urbana que girava l'esquena al barri vell. Les guies mostraven un miratge, el record de l'antic centre de gravetat de la ciutat.

- Somriu.

Ha après a amagar-ho tot darrere d'aquell rictus de felicitat i fingeix que somriu. És la tercera vegada que posa nua, però encara no és capaç d'ignorar aquella sensació, entre la vergonya i el fàstic. Està estirada al costat del Cavall Bernat, la roca fàl·lica que sobresurt en un dels extrems de la platja. El dia és clar i només arriba un buf de garbí, però té fred. El fotògraf està esborrant les petjades de la sorra i amaga el barnús. Ara s'ha d'aixecar i estirar els braços, i mantenir aquell somriure forçat que tot ho tapa. El fotògraf escull les dues darreres imatges i les envia a la impremta. 'Greetings from Platja d'Aro'. El nu és ara una carta postal, un record de la Costa Brava entre postes de sol i imatges dels neons de la ciutat.

Els anys 80, la Costa Brava és una de les capitals de turisme europeu. Ja no hi ha dos mons en col·lisió, com en les imatges de Misserachs, sinó les dues cares d'un sol món. Els hostes han après l'ofici de ser hostes. No és possible resumir aquella època en una sola imatge; necessitaríem una mena d'aleph, un punt que ens permetés veure al mateix temps les grues que s'enfilen per l'horitzó, el primer castell de sorra d'un infant, el feix de llum que trenca la nit, la carta de plats combinats, l'avioneta que sobrevola la platja amb una bandera publicitària. I aquella olor d'Autan i d'after sun, de sangria i de peix fregit. Els habitants de Girona veuen arribar aquests turistes de tant en tant, gairebé sempre els dies grisos.

Susan Sontag defensa que les fotografies no es limiten a presentar la realitat de manera realista; és la realitat la que és sotmesa a un escrutini i a una avaluació d'acord amb la seva fidelitat a les fotografies. I com si la ciutat intentés apropar-se a la seva imatge de postal, el primer ajuntament democràtic inicia la tasca de recuperació del barri degradat. La darrera denúncia per prostitució al barri vell data de 1998. Quinze anys abans s'havia aprovat el pla que recuperava la dignitat de l'espai urbà. L'equip d'arquitectes se centrà sobretot en la rehabilitació dels habitatges i la creació d'edificis de nova planta. El projecte vol omplir el barri antic de residents. Hi ha també, és cert, una aposta pel teixit comercial. I una recuperació d'edificis singulars per a usos públics. I, naturalment, l'aposta universitària. Però per sobre de tot, el PERI impulsat per l'alcalde Nadal i els arquitectes Fuses i Viades és un pla residencial. En pocs anys, la ciutat tancada per l'Onyar recuperà la seva vitalitat.

Aquesta és la paradoxa. Un pla centrat en els usos residencials, amb l'accent comercial i universitari, un pla que era essencialment no turístic, esdevingué l'argument principal de l'atracció turística. És el no turisme, la manca d'artifici, el que provoca el turisme. Així, després de l'actuació en el centre de la ciutat, la Girona de postal coincideix amb la postal de Girona. Però el pla alterà també la jerarquia dels 'sights' de la ciutat, que tenia les seves arrels en la imatge romàntica. La primera aportació és la rehabilitació de les cases de l'Onyar. Obertes als carrers interiors, les façanes que donen al riu havien estat històricament els darreres dels edificis. El pla eliminà els sobrants, reparà les cicatrius, i sobretot imposà una nova escala cromàtica. Com si fos una rèplica de les cases florentines sobre el riu Arno, els tons càlids i terrosos del pantone proposat convertí el dors en la cara principal dels edificis. Aquesta operació creà un 'skyline', un perfil urbà que és l'espai més fotografiat de la ciutat, la portada de les guies, la metonímia de Girona. La segona aportació fou la recuperació del llegat jueu. Més que un canvi substancial de l'espai, la ciutat es dotà d'un nou relat i reivindicà el seu passat, a partir del Museu de la Història dels Jueus. El mosaic havia incorporat dues noves tessel·les.

- Somriu.

Ella voldria no haver-se de fer aquesta fotografia. El mòbil li retorna el seu rostre solcat d'arrugues. Ell potser exagerava quan li deia a cau d'orella que era igual que l'Ava Gardner, però no hi havia cap noia més bonica en aquella facultat. I ara ja no hi ha cap indici de la bellesa perduda. Estan asseguts en aquell cafè amagat entre unes voltes. Han deixat les bicicletes a l'interior del local i ara degusten un te, amb el cos entumit per l'esforç. Les malles dibuixen amb precisió la flaccidesa del cos, la victòria inexorable de la llei de gravetat. Ell li mostra el selfie i el mirall de la seva decadència li provoca de nou aquella sensació de vacuïtat. En acabar, enfilen cap a l'apartament mentre les sabates de ciclista ressonen amb les llambordes.

Ja ningú no col·lecciona àlbums de fotografies. Les imatges digitals han desplaçat les antigues càmeres i ho han canviat tot. Els mòbils han substituït l'escassetat per l'abundància. Ara podem fotografiar les tasses de te, l'aparador del cafè, la roda de la bicicleta, la forma de llamborda. I no hem d'esperar uns dies per saber-ne el resultat, sinó que el telèfon ens proposa la imatge capturada a l'instant. Mostren molt més que abans, però cada imatge continua essent una renúncia. Cada fotografia és un acte deliberat de selecció i, per tant, d'omissió. Les fotografies digitals criden més que les analògiques, però també callen. L'abundància d'imatges també col·lapsa la nostra capacitat de revisar-les. Guardades en el núvol, en l'espai eteri d'un servidor llunyà, produïm més fotografies de les que podem consumir.

Ara ens fotografiem a nosaltres mateixos. Som alhora els fotògrafs i els fotografiats. Els selfies no només permeten veure't durant el procés de captura. Els selfies són sobretot un acte social, una forma d'explicar als altres on som i qui som, o qui voldríem ser. Com les extensions del mòbil (els 'bastons de selfie') s'utilitzen cada vegada menys, la càmera tendeix a apropar-se als rostres. Els monuments ja no són els protagonistes de les imatges, sinó el teló de fons, el decorat, d'uns rostres en primer pla. Els mòbils permeten capturar un instant, 'revelar-lo' automàticament i compartir el resultat en xarxes denses de relacions. Per això ningú no envia postals turístiques. No fotografiem per capturar un instant efímer, sinó per compartir l'experiència de ser en un lloc.

La intimitat fotogràfica ha estat substituïda per l'exhibició i el voyeurisme. Ara podem veure i ser vistos en el passeig digital que són les xarxes. Hi ha en les imatges turístiques menys platges, menys sorra, menys onades, menys tovalloles. Els hàbits han canviat de forma silenciosa i els visitants surten cada vegada més de l'espai delimitat dels rituals i assagen noves formes, cerquen nous espais, inventen noves pràctiques. N'hi ha que fins i tot reneguen de la seva condició de turista i, per això, les noves empreses parlen de viatgers, de locals, d'aventurers. Són turistes que voldrien no ser-ho a la recerca d'espais turístics que no ho semblin. No, les platges no s'han buidat, però la geografia turística s'ha reorganitzat. Algunes ciutats del litoral han perdut a poc a poc la seva condició d'espais turístics mentre que altres espais interiors han sobrepassat el llindar del sobreturisme.

L'èxit del turisme a Girona té molt a veure amb aquest nou escenari. La ciutat ha recollit la descongestió del turisme litoral, la mobilitat d'oci des de Barcelona i l'emergència del turisme internacional en les ciutats mitjanes. Una mirada voyeurista per la xarxa mostra una imatge més calidoscòpica de la ciutat. Hi ha una parella en una òpera experimental, un grup de ciclistes que simulen que no tenen cinquanta anys, un primer pla d'una gamba en cinc coccions o un parc ombrívol fora muralles. Hi ha també, per descomptat, el rastre de la imatge clàssica, el palimpsest de la mirada romàntica que encara ara força el ritual del sight seen per la catedral, l'església de Sant Feliu, el palau dels Agullana o els carrers impossibles de Cúndaro o Sant Llorenç. La taca turística s'ha ampliat al barri vell i s'ha escampat pel Pou Rodó, per Sant Domènec, i per les artèries principals de l'antiga ciutat. El creixement del turisme a Girona no ha coincidit amb una extensió de la geografia urbana del turisme, de manera que la pressió dels usos turístics amenaça els altres usos i, especialment, el residencial.

- Somriu.

Les mascaretes amaguen els somriures i, per això, les imatges durant la pandèmia no tenen expressió. Els carrers s'han buidat i també els museus, els restaurants, els apartaments turístics, els comerços de records, l'aeroport, les escales de la catedral, el Cul de Lleona. No hi ha imatges turístiques perquè no hi ha turisme. Som en un parèntesi o en un punt i a part? Què és una ciutat turística sense turistes? Existeix realment un lloc si ningú no el fotografia?

Tornar