Elles il·lustren botànica Exposició temporal

Nascuda a Barcelona l'any 1920, Adelina Gisbert Serradell va ser l'única filla d'una família amb quatre germans. El seu pare, comerciant, i la seva mare, mestressa de casa, van decidir apostar per una educació moderna i transformadora per a ella, inscrivint-la a l'escola de l'Institut de Cultura i Biblioteca Popular de la Dona, fundat per Francesca Bonnemaison. Aquell entorn pioner, orientat a la formació integral de les dones, marcaria profundament la seva sensibilitat i la seva manera de veure el món.

L'any 1936, amb l'esclat de la Guerra Civil espanyola, l'escola es va veure obligada a tancar. Davant la creixent inestabilitat, la família es va exiliar a París, on van viure l'experiència dolorosa del desarrelament. En acabar la contesa, van tornar a Barcelona, portant amb ells la nostàlgia d'un projecte truncat. El gir d'esperança que havia suposat l'arribada de la República marcaria del tot la seva vida.

L'any 1941 es va casar amb Lluís Sanglas Casanovas, amb qui va tenir quatre fills, deu néts i quinze besnéts. Tot i que la seva vida es va desenvolupar principalment dins l'àmbit domèstic, mai no va renunciar als ideals de progrés, coneixement i llibertat que havia conegut durant la seva joventut. "La Cultura", com ella deia, era el seu paradís perdut, un món a part del que vindria després, marcat per la postguerra, però del qual se sentia orgullosa i amb el qual, d'alguna manera, sempre va mantenir un vincle viu.

L'Adelina va ser una receptora àvida de cultura, entesa com un tot civilitzador i humanista. Mantenia viu el català en la lectura i l'escriptura, acumulava llibres, fomentava l'hàbit lector en el seu entorn, i compartia amb entusiasme sortides al teatre, museus i viatges. Entenia la cultura com una forma de plaer, de creixement personal, de connexió amb els altres i d'afirmació de la dignitat humana.

El contacte amb la natura també formava part del seu món. El mar, la muntanya, les plantes van ser sempre presents a la seva vida, no pas com a objecte d'estudi, sinó com una necessitat vital. Fins al final, va conservar el vincle amb el Bruc, el poble natal de la seva mare, on encara es poden trobar algunes de les plantes recollides en el seu herbari juvenil.

Els seus pares havien triat per a ella una escola que suposava una ruptura amb el model educatiu tradicional. Per assistir-hi, agafava el metro des de Lesseps fins a Jaume I. Malgrat la distància, la decisió va ser ben meditada: volien oferir-li una cosa diferent, una educació que la preparés per pensar i decidir per si mateixa. Anys més tard, ja gran, confessaria en veu baixa, com un secret, que la seva veritable vocació havia estat ser bibliotecària. "Si no hagués vingut la Guerra —va dir una vegada— jo hauria estat una altra persona".

Encara que mai no va tornar a aquell edifici ni va reprendre les classes, va conservar amb molta cura l'herbari i altres exercicis escolars d'aquella etapa, testimonis tangibles d'un temps que va quedar suspès, però mai oblidat. Parlava sovint de "La Cultura", i encara que no hi va portar els seus fills, la va transmetre a través dels gestos, de les lectures, d'una actitud davant la vida.

La seva vida, teixida amb les fibres de l'existència quotidiana, va ser, tanmateix, un acte silenciós de resistència cultural. En ella ressonen encara els ecos d'una generació de dones que, malgrat les adversitats, van mantenir viva la memòria d'una educació que els havia obert el món.