L'aposta per l'art nou Itineraris de l'avantguarda a Catalunya a través del fons Rafael i María Teresa Santos Torroella Exposició temporal

A l'escena artística de la Barcelona de les tres primeres dècades del segle XX, hi conviuen la modernitat i el passat, l'avantguarda i el classicisme.

D'una banda, hi ha l'herència de l'art nou, que té les arrels en la generació de pintors postmodernistes de l'entorn de la cerveseria Els 4 Gats (1897-1903) i la revista Pèl & Ploma (1899-1903), on es formen el jove Picasso, al costat d'altres, com Isidre Nonell, Carles Casagemas o Ramon Pichot, i també el galerista Josep Dalmau. Una tradició d'innovació que, després de l'arribada de les avantguardes estrangeres, sumarà episodis nous amb l'activitat dels poetes futuristes Josep Maria Junoy i Joan Salvat-Papasseit, i les propostes, entre el classicisme i la modernitat, de pintors com Rafael Barradas, Joaquín Torres García, Joan Miró i Salvador Dalí.

D'altra banda, hi ha la línia noucentista, que, propulsada els primers anys 10 per Eugeni d'Ors o Francesc Pujols i amb el suport de Les Arts i els Artistes i de Santiago Segura al Faianç Català i les Galeries Laietanes, tindrà la seva continuïtat a les generacions noves que representen Els Evolucionistes (1917), l'Agrupació Courbet (1918), Nou Ambient (1919) o l'Agrupació d'Artistes Catalans (1919). Una modernitat moderada que entroncarà, als anys 20, amb el nou classicisme de les tendències internacionals del Retorn a l'Ordre.