«Adiós, Siseta, adiós, Badoret y Manalet, cara esposa y hermanitos míos. Cuidado con lo que os he advertido. El prisionero os escribirá desde Francia, si antes no logra burlar la vigilancia de sus crueles carceleros.»
La capitulació de la ciutat de Girona va comportar que la guarnició militar sortís amb honors militars, que els soldats entressin a França com a presoners de guerra i que deixessin les armes a mesura que anaven sortint per la porta de l'Areny, al costat del baluard de Sant Francesc.
Malgrat la derrota, la presència francesa assegurava el respecte pels habitants i sobretot pels ferits que encara restaven en els hospitals.
Dels prop d'11.000 soldats que hi havia abans de començar el segon setge, en quedaven uns 3.700 aproximadament, que van esdevenir presoners, i uns 1.600 que estaven en els hospitals. Per altra banda, els ocupants francesos es van trobar una ciutat parcialment destruïda i mancada de població a causa dels desastres de la guerra: dels 8.800 habitants que hi havia a principis de 1809 (la ciutat havia passat per un atac i un setge el 1808) a uns 4.600 que es van comptar el 1812. A més, la destrucció era total: 242 cases totalment derruïdes, 48 en part enderrocades i 104 deshabitades.
Com a soldat que participà en la defensa contra l'exèrcit francès, Andresillo Marijuán s'acomiada de tothom que ha viscut i l'ha acollit a Girona, i inicia el seu viatge com a presoner, passant per Pont Major, Pedret i després per Sarrià direcció França:
«Adiós, Siseta, adiós, Badoret y Manalet, cara esposa y hermanitos míos. Cuidado con lo que os he advertido. El prisionero os escribirá desde Francia, si antes no logra burlar la vigilancia de sus crueles carceleros. […] Siseta se quedó en la calle de la Neu, agobiada por su profunda aflicción. Badoret y Manalet me acompañaron hasta más allá de Pedret, y no fueron más adelante porque se lo prohibí, temiendo que con la oscuridad de la noche se extraviaran al regresar. Salimos, pues, en la noche del 21. Delante iba rodeado de gendarmes a caballo el coche en que llevaban a D. Mariano Álvarez: seguían los oficiales, entre los cuales estaba mi amo, y dos o tres asistentes completábamos el primer grupo de la comitiva. Más atrás marchaba toda la clase de tropa, soldados convalecientes de heridas o de epidemia en su mayor parte. La procesión no podía ser más lúgubre, y el coche del gobernador rodaba despaciosamente. No se oía más que lengua francesa, que hablaban en voz alta y alegre nuestros carceleros. Los españoles íbamos mudos y tristes. Hicimos alto en Sarrià, donde se nos agregaron los frailes que habían salido antes que nosotros con el mismo destino, y con sus paternidades a la cabeza nada faltó para que la comitiva pareciese un jubileo.»
(Capítol XXIV, pàg. 223-224)