A l'edat mitjana no s'anomenaven de cap manera les pràctiques i identitats sexuals que no fossin les binàries, concebudes com a úniques possibles. Qualsevol comportament relatiu a altres maneres de tenir sexe era descrit com "sodomia, el crim nefand", i era perseguit i castigat perquè es considerava una corrupció de la missió procreadora. Així, els homes que tenien relacions sexuals amb homes, o els que es comportaven com a dones, no complien amb el paper establert, suposadament, a la Creació. Pel que fa a les dones que tenien sexe amb altres dones, com que elles eren considerades elements passius en la procreació, la seva actitud no era entesa com un fet punible, sinó com una insatisfacció femenina, molt sovint ridiculitzada.
Lais de Maria de França
Maria de França fou una autora del s. XII, de la qual es saben molt poques coses. Era molt culta, amb un vast coneixement del llatí i dels autors antics i moderns, cosa que denota un alt llinatge. Els Lais són un conjunt de dotze contes que relaten fets d'amor amb intensitat de sentiments i varietat de matisos. En molts d'ells, l'autora converteix la dona en part activa i la fa receptora del sentiment amorós que hi expressa.
Canço de na Bieris de Romans
Les trobairitz eren dames cultes i sàvies de l'Occitània medieval, poetesses de l'amor cortès, creadores i directores de les corts d'amor. Els seus poemes i càntics tenien contingut amorós i eròtic. Els de Na Bieris de Romans són un cant a l'amor lèsbic. Hi ha molt poca informació sobre la seva persona i sobre la seva vida, i d'ella només n'ha pervingut un poema dedicat a una dona: Na Maria, pretz [e] fina valors.
A la Catalunya medieval, el comportament sexual que es desviava de la norma establerta era reprimit i castigat pels tribunals eclesiàstics i civils i per la Inquisició. Així ho mana la Bíblia: "una dona no ha de portar vestits d'home, ni un home vestits de dona: el Senyor, el teu Déu, detesta els qui es comporten així " (Dt, 22, 5); i encara: "Si un home jeu amb un altre home com es fa amb dona, tots dos cometen acció abominable. Seran condemnats a mort" (Lv, 20,13).
També ho diuen els predicadors: " La sodomia és la setena espècie de luxúria, un pecat que injuria Déu, en quant corromp l'ordre natural que Ell ha posat en les coses", escriu Francesc d'Eiximenis, a Lo Terç del Crestià; igualment ho fa Vicent Ferrer, que diu "per ço com pecaren ab foch de luxuria homens ab homens e dones ab dones" (Sermons, IV).
La legislació civil també recollia el càstig aplicat a la sodomia. El 1272, els Costums de Tortosa decretaven pena de mort a la foguera "si alcun hom usa de luxúria a ab altre hom" (9, 3, 24). I el 1399, en un Privilegi adreçat a Girona, Pere III equiparava la sodomia al crim de lesa majestat, o delicte contra la corona.
Jaume d'Om, una persona intersexual
EL 1365, un clergue de Camprodon, Jaume d'Om, va declarar que era "hermafrodita"; analitzat el seu cas i el seu cos per ordre del bisbe, de la mà de metges i persones expertes, es va determinar que tenia, només, aparell genital masculí, i que, per tant, pertanyia exclusivament a aquell sexe.
Margarida Borràs, una dona trans a la València del s. XV
El 1460, a València, Margarida Borràs va ser turmentada i penjada a la forca perquè, havent nascut amb atributs físics masculins, es sentia, es vestia i es comportava com a dona, és a dir, era una persona trans.
Joan Ponç, un pedòfil castigat per sodomia
El 1650 un capellà d'origen francès que feia el servei a la capella dels Àngels, a Girona, i que era pedòfil, va ser castigat durament no pas per aquest crim, ans per haver comès el "pecat nefand de sodomia".
Ajuntament de Girona – Museu d'Història de Girona • Carrer de la Força, 27 - 17004 GIRONA • Tel. 972 222 229 • museuhistoria@ajgirona.cat
