Maternitats. Una mirada diversa Exposició temporal

Imaginem, doncs, que és la mare. On és la prova del seu dolor? El fet que no somrigui ha deixat de ser un indicador de gravetat des del moment que, amb el cos del fill mort a la falda, el fotògraf l'ha obligada a estar-se ben quieta davant la càmera un temps que calculem indecent, en aquestes circumstàncies. Però això és exactament el que fan aquesta classe de retrats: registrar el dolor en l'instant mateix que es manifesta. La iconografia religiosa ens ha malacostumat a les expansions maternals desconsolades o a l'elegància exemplar de les Pietats, amb aquella aflicció solemne i resignada de la dolorosa, tota ella al servei d'aquest cos ara inert que havia estat viu.

Però la mort prematura ha sorprès aquesta mare ja desfeta, amb l'olor de medecines encara adherida a la roba quan ha arribat el fotògraf i ha hagut de treure forces d'on no en quedaven per vestir el nen i fer-li la clenxa amb una mica d'aigua de colònia, i recollir-se ella mateixa els cabells i nuar-se amb molta dedicació el llaç del coll, sense adonar-se que encara porta, penjant de la cisa, l'agulla imperdible amb la qual potser es lligava el pitet per alletar-lo.

El més tenebrós de la fotografia d'albats sempre és la mare, criatura viva absorta en la perpetuació de l'esforç inútil de l'infantament. El cos a la falda és un pes ofensivament concret que deixarà una marca a la roba, un plec sense escalfor que haurà d'allisar-se quan la sessió hagi acabat, per més que el buit continuï allà, com un forat negre, com aquest fil invisible que sembla voler retenir pinçant els dits de la mà. No te'n vagis, dilatem aquest moment que ens treu a tots dos de les ombres i de la certesa sinistra que els nens es moren, com si recuséssim l'existència mateixa del mal.

Eva Vázquez Ramió