Maternitats. Una mirada diversa Exposició temporal

Un dels primers espais de dialèctica emocional que vivim, una de les més precoces escoles sentimentals, es dona en la trobada entre el cos de l'infant i els braços de la mare (com ho pinten Joan Navarro, Oriol Muntaner, Enric Marquès o Francesc Torres Monsó); i, més endavant, quan la criatura comença a caminar, per tant, a decidir i tenir certa autonomia, té lloc en la trobada entre la mà materna i la de l'infant (com ho pinten Ferran Gomà, Sebastià Badia, Néstor Fernández, Pere Torner Esquius o Rosario de Velasco).

Hi ha un moment del text Compagnie (1979) de Samuel Beckett, en què ell recorda una escena d'infància; aixeca els ulls al blau del cel, li formula una pregunta a la seva mare, però no respon, sense saber per què, només li va deixar «penjant la mà i li va donar una resposta feridora inoblidable». La impressió bonhomiosa d'una mà que et sosté no pot esquivar el lacònic moment del seu abandonament. Les mans entrellaçades de la mare i la criatura inscriuen una coreografia sensitiva i emocional –l'amor entre els dos éssers ben connectats–, però també social –entre elles s'hi negocia el control, la por a la pèrdua, el menyspreu, la desgana, la violència–; és una dansa moral que sempre més hi serà.

Totes les mares, en algun moment, hem arrossegat a contracor, de la mà, allò que més estimem, cosificant-ho, ja sigui per pressa, esgotament o per una limitadora i hipertrofiant por a perdre el fill entre la densitat urbana. Les mans, aquells plecs que quan encaixen esdevenen nervis encesos d'una sola pell, poden ser el primer espai de claudicació individual, la primera pressió institucional. Així ho pinta l'artista propera a la secció femenina de la Falange, Rosario de Velasco, a El bateig, en què una criatura és estirada per la seva mare i una munió de gent sense rostre en una mascarada que l'infant no comprèn. L'artista trenca amb el seu figurativisme i objectivisme, i amb llapis pastel esbossa un dibuix de caire fantasmagòric a partir del treball amb la taca i les siluetes.

Per tot això podríem dir que l'ambigüitat de les mans com a interfície amorosa serveixen per preveure futures decepcions i per entendre la complexitat moral dels nostres sentiments. Les variacions diàries de la temperatura de la mà, la forma de subjectar-la, la força exercida, els moviments dactilars, com un llibre obert –massa obert– escrit a dues mans; tan d'hora per a l'infant, tan difícil per a la mare.

Ingrid Guardiola Sánchez