L'arcàngel Gabriel anuncia a Maria la concepció divina de Jesús. Ella, prenyada de llum, com la Soleiada de Joan Maragall, se sotmet al designi diví i es fa mare. Una mare divina i humana alhora. Una mare que rep el fill, l'estima, l'alleta, el veu créixer, el veu patir, i finalment, el veu morir.
La doctrina cristiana eleva la maternitat per sobre de la natura. Atorga a Maria, verge, el paper d'intermediació, i la presenta com a símbol d'excel·lència femenina. Les imatges de la Mare de Déu, que a Catalunya proliferen sobretot des del segle XIII, recullen l'ideal femení, i escenifiquen la dimensió espiritual de la maternitat; al mateix temps, però, vehiculen i cristianitzen la idea d'una ancestral divinitat primera, maternal, creadora.
«Què m'ha passat?» Al llarg de la història, no hi ha cap figura que s'hagi pogut fer aquesta pregunta amb més estupefacció que Maria. La gràcia fa por, desconcerta, meravella. És com un desconegut que es presenta a la porta de casa: en podem esperar qualsevol cosa. I no sols per tot allò que irromp de fora: també hi ha tot el que hi projectem nosaltres, tots els neguits i les alegries que li carreguem a sobre.
Al Desconegut, Maria el mira amb bons ulls, l'accepta, el magnifica. Entona un càntic i proclama que el Desconegut fa caure els poderosos i eleva els humils, que omple de béns els afamats i fa tornar pobres els rics. El que accepta Maria és que tot pot capgirar-se. No: que potser ja s'ha capgirat tot i encara no ho sabíem. Perquè allò que és més espiritual necessita el més carnal, necessita la lentitud temorosa i feixuga de la gestació, i així el més carnal és la plenitud del més espiritual.
«Maria atresorava tots aquests fets i els meditava dins el cor», diu l'Evangeli de Lluc. Tota aquesta estranyesa, tota aquesta sorpresa, la barreja de sort i neguit, d'incredulitat, d'agraïment, de bon humor, es pot concentrar en una mirada?
Mireu aquesta marededeu de fusta: potser és tot aquí.
Raül Garrigasait Colomés