Les coses que foren Exposició temporal

De tots els llocs possibles del món, no hi ha dubte que som a Girona. Sant Narcís, Ermessenda i el call. Amb pocs símbols tan assenyalats es construeix el mite fundacional d'una ciutat. Un reliquiari, un anell, un pergamí. Com els flascons d'essències, aquests objectes són preciosos per dins i per fora, preciosos en un sentit que no té tant a veure amb la bellesa com amb la seva durabilitat, encara que el perfum ja s'hi hagi assecat. Si més no, el record d'una olor hi perviu, com en el cruixit de l'empostissat d'una casa vella ressonen encara les passes dels antics estadants, els seus murmuris nocturns. Esdevenir els emblemes d'un indret, suportar tota la benedicció i tot el desassossec de no ser pas coses en si mateixes, sinó més i tot mediadores d'alguna idea que hi ha adherida, com un polsim o una ferida, comporta una responsabilitat descomunal que no totes les metàfores estan en disposició d'abraçar.

Llegiu-ne més Tornar

• 
• 

Girona és jueva i és cristiana. Aquesta talla de fusta policromada del segle XVIII és una de les representacions de sant Narcís que mostra de manera més evident els atributs del bisbe patró de la ciutat: la mitra, la capa pluvial i les mosques que la decoren. La mezuzà del segle XV, conservada al Museu Bíblic, conté els versets del Deuteronomi que defineixen allò que vol dir el judaisme. I per damunt de tot, l'anell amb un nom escrit en àrab i en llatí: Ermessendis, recorda aquella que, al segle XI, va menar i va nombrar la ciutat sencera.

Comentaris