Les coses que foren Exposició temporal

De tots els llocs possibles del món, no hi ha dubte que som a Girona. Sant Narcís, Ermessenda i el call. Amb pocs símbols tan assenyalats es construeix el mite fundacional d'una ciutat. Un reliquiari, un anell, un pergamí. Com els flascons d'essències, aquests objectes són preciosos per dins i per fora, preciosos en un sentit que no té tant a veure amb la bellesa com amb la seva durabilitat, encara que el perfum ja s'hi hagi assecat. Si més no, el record d'una olor hi perviu, com en el cruixit de l'empostissat d'una casa vella ressonen encara les passes dels antics estadants, els seus murmuris nocturns. Esdevenir els emblemes d'un indret, suportar tota la benedicció i tot el desassossec de no ser pas coses en si mateixes, sinó més i tot, mediadores d'alguna idea que hi ha adherida, com un polsim o una ferida, comporta una responsabilitat descomunal que no totes les metàfores estan en disposició d'abraçar. Perejaume es demanava, tot carretejant una marededeu romànica a l'esquena, "què deu ser viure en imatge, sense pa ni aigua", embalsamada amb els seus corcs, investida del deure de significar. I si la fusta no és més que fusta, i el pergamí no pas altra cosa que una pell adobada, i una gemma no respon sinó a una combinació de cristalls d'una particular lluïssor cerúlia? Però "la vida posa rel a les semblances un cop i un altre", raona l'artista a mesura que s'endinsa al bosc amb el pes de la seva imatge a coll i ja no la distingeix d'un tió de llenya; ni els arbres, d'una marededeu trobada; ni l'herba sota el peus, d'un munt de lletra ben arranada que li anés escrivint el camí. "Iconografia de fricció", en diu, per la qual "tot fusteja, tot", però a la manera d'un espai animat (amb ànima?) que fa brotar imatges tot al volt.

En la naturalesa del mite hi batega l'instint de la ficció i, amb ell, l'art de la mixtura i la dislocació. No és que la narració menteixi, és que sap obrir-se pas per les escletxes del que és imprecís, incert, indocumentat. És així com el bisbe Narcís esdevé sant i màrtir gairebé al mateix temps en què és proclamat heroi de la resistència contra l'invasor, encara que sigui en forma de cabdill impàvid i sobrenatural, un cadàver d'acció miraclera perseverant, capaç de remoure les seves mosques brunzents, "grosses com aglans", contra les tropes de Felip l'Ardit i les de Napoleó. El nostre bisbe entomòleg, martiritzat mentre feia missa al segle tercer i adorat en ple barroc. El bell sepulcre gòtic d'Ermessenda podria ben ser el de la comtessa Mahalta o Mafalda, segons han argumentat amb gran detall alguns historiadors, per més que ja no sabem concebre cap altra imatge més apropiada que la del fi alabastre del mestre Guillem Morei per representar el "secret de llum" que emergeix de l'interior de la talla de la nostra comtessa morta, tan a propòsit per confrontar-la, d'altra banda, amb la pedra ovoide del seu anell; tots dos, rostre i segell, sumits en el remoreig d'una aigua profunda. El pergamí de la mezuzà, en fi, localitzat al carrer de la Força a finals del segle XIX, no seria un testimoni de la presència jueva, sinó de la seva negació, si la investigació que ha permès datar-lo a finals del segle XV fa pensar més aviat en un plec d'oracions de jueus conversos, potser poc després d'aquella ordenança municipal de 1445 que, anticipant-se cinc-cents anys a l'antisemitisme nazi, va obligar els jueus del call a portar un distintiu cosit al pit, un visat abjecte.

Però més i tot que el seu poder metonímic per representar el lloc que van contribuir a forjar, atrauen sobretot pel fet que en aquests tres objectes hi ha implícita la idea del recipient, de portar en el seu si alguna altra cosa molt més delicada i valuosa de la qual la superfície seria la joguina visual, un cinyell per adornar el dit, una capseta perquè hi càpiga el rotlle de la pregària, un cofre en forma de bust per guardar-hi la relíquia d'un sant. Són, ben mirat, imatges que n'amaguen una altra a dins, encara que sigui per una associació subtil, com l'escalfor de la casa que impregna els psalms custodis de la mezuzà, aquella mica de secret beneït per la intimitat d'una escletxa a tocar de la porta. En el cas del reliquiari de sant Narcís, en què receptacle i contingut són o aspiren a ser carn de la mateixa carn, el vincle adopta, en canvi, una estretor brutal, quasi diria que morbosa, com un decapitat que oferís el seu propi cap en safata, mentre que l'anell de la pròdiga comtessa, amb aquella calcedònia aiguamarina tallada a propòsit per ofegar-t'hi hipnotitzat, no és sinó la projecció dactilar de la seva facultat d'acció, l'atribut sobirà del dit que assenyala, disposa i ordena.

Rere tots ells hi ha un ròssec del destí que, com en les tragèdies gregues, no podran eludir: ser representacions d'un temps que els sobrepassa i alhora els conté, que perviu en certa manera amb ells malgrat l'extinció d'aquell instant de civilització que prodigiosament van arribar a compartir, no prou diferents ni tan closos en ells mateixos que no admetessin un veïnatge que avui desitgem pacificador. Perquè entre l'un i l'altre transcorren prop de set-cents anys, del segle XI al XVIII, però entre ells s'estableix una mena de pacte que aboleix tota dimensió temporal, que és una de les propietats dels símbols. Portar-los a la mateixa taula per invocar una espècie de concòrdia universal, però, com una mera il·lustració de rituals paral·lels i ben avinguts, faria empal·lidir la complexitat del paisatge que s'obre amb ells en aquesta vall irrigada per quatre rius al cor de la qual, com una pedra en un tapís, s'hi va engalzar una ciutat que ha encarnat successivament la idea de la cruïlla de camins, de la immortalitat i el sacrifici, del pintoresquisme, del gresol espiritual, de la decadència somiosa, de la humitat i la negror, de la vida morta. També dins aquest botó dur hi refulgia una altra imatge, tal com ho veia Tomàs Garcés: "No us enganyi la grisor de les velles esglésies ni la lividesa de les torres enrunades. Tot crema per dins."

És la mena de roentor que desprenen els enclavaments habitats des de temps immemorials, quan la presència humana hi era comptabilitzada en fogars, els focs encesos a les llars, perquè els monuments sols, ni els més imponents, com els que senyoregen en el perfil de Girona, no serveixen per constituir això que en diem poble, sinó a penes una taca de la mateixa categoria que un accident rocós, una protuberància al mapa. És possible que el poeta endevinés, per sota d'aquella panoràmica boirosa, una altra mena de calidesa que tenia a veure amb la continuïtat, amb la pervivència d'un llegat històric i cultural amb el qual cada generació estableix tractes d'estima o de rebuig. Una ciutat, en definitiva, també és un cor de veus, a vegades discordants, a vegades harmòniques, totes valuoses per articular els plecs i replecs d'una identitat. "Tinc aquesta necessitat de deixar-me assetjar per veus vingudes dels meus enllàs que ressonen per dintre meu", confessava Hélène Cixous, que es declarava a mercè d'una "insuflació" que podia deixar-la sense alè: "No soc jo qui domina, em sotmeto als oracles." La imatgeria dels llocs deu molt, en efecte, a la freqüentació de l'escriptura, fins i tot quan és inspirada per fantasmes.

Encomanar-se als objectes per sentir la comunió amb el lloc, encara que sigui amb l'estratègia ventríloqua de Cixous (per boca meva parlen tots els que m'han precedit, incloent-hi els vius i els morts), no és gaire lluny dels processos d'analogia, pels quals certs elements remeten, per una espècie de magnetisme, a algun altre que és fora d'ells i que al mateix temps els crida, com la clau a la porta, com l'anell al dit. Edmond Jabès ho va descriure, a El llibre de l'hospitalitat, amb una imatge molt més afortunada: "No es pot oblidar que tot interior, encara que no es pugui delimitar, té un exterior pel qual l'univers pot penetrar i, amb ell, el més humil gra per moldre o per llançar als ocells." Una interpretació literal explicaria per què aquest Sant Narcís que ha perdut el bàcul té una mica l'aire d'un poverello que esperés la vinguda dels ocells a posar-se-li a les mans, a pesar de la mitra, la capa pluvial i aquest maquillatge de nina trencada que torna tan commovedores les escultures del set-cents i que, en un salt vertiginós i potser irreverent, ressona encara en una obra d'avantguarda com el Bust de dona retrospectiu de Dalí. Amb la seva porteta a l'esquena per introduir-hi la relíquia, també desapareguda, que havia de contemplar-se a través d'un vidre en forma de cor a l'altura del pit (els estigmes van sempre a la vora del cor, com la rodella dels jueus), aquest bust d'autor anònim no només fa pensar en Foix, aquell dia que va veure arribar Miró tot atribolat amb un Sagrat Cor a cada mà perquè "cercava déu i s'havia hagut d'acontentar amb una aproximació", sinó en les greus profanacions de què van ser objecte les despulles del sant tant el 1285 com el 1936, enmig del furor de dues guerres que es van rabejar amb la mateixa brutalitat contra els enemics de carn i os i contra els mites que veneraven.

La iconografia cristiana, com en aquest Sant Narcís que, més que beneir, sembla que adopti el gest d'acolliment d'un educat amfitrió, és rica en la gestualitat de les mans, però no ho és menys l'al·lusió al tacte que incorporen l'anell d'Ermessenda o el rotlle de la mezuzà, que era prescriptiu tocar en entrar i sortir de casa com a mostra d'agraïment per la protecció que els brindava. Pocs objectes, de fet, ens toquen en un sentit tan ple com l'anell sigil·lar d'Ermessenda, que en certa manera portem tots al dit cada cop que assenyalem alguna cosa investits de l'autoritat d'anomenar-la. "Això", diem, com Miró quan picava amb insistència el dibuix d'un escaire al seu taller. Això que toco és el món tot sencer posant-se dret abans que cap vocable el designi, abans que existeixi la paraula "escaire" per delinear-lo. Té alguna cosa de pedra filosofal, aquest anell de la comtessa, amb la seva inscripció invertida, amb aquest fulgor interior que encara remoreja a través dels segles que l'han dut fins aquí perquè hi puguem llegir "Ermesidis", en doble grafia llatina i àrab. Ermessenda, em dic. I tot un món es posa dret. Roger Callois, que havia estudiat pedres tan fabuloses que a vegades parlen, són hermafrodites o serveixen per fer-ne miralls que només reflecteixen les ombres, sostenia que algunes calcedònies guardaven a dins una "aigua captiva" procedent de l'origen de l'univers; en aquesta gota retinguda, deia, el blau mineral s'hi emmirallava com en "un estany embruixat".

"De vegades, un petit objecte sintetitza una intensa lliçó històrica", va escriure Miquel Pairolí el primer cop que va veure exposat aquest "anell bilingüe", en el qual va reconèixer, més que un signe de poder, un instrument de diplomàcia en mans d'aquella "obradora de la divina llei" que va ensenyar-nos que la mort, si es grava a la pedra, ho fa amb el "somriure reticent" que hi va veure George Steiner. Originàriament engalzat amb la pedreria del sumptuós frontal d'altar que la comtessa va oferir per a la consagració de la catedral romànica, en el qual hi havia incrustades, segons els cronistes, vora cinc-centes pedres precioses més damunt de "làmines d'or finíssim", acompanyava la imatge central de la Verge amb el Nen, enjoiada amb safirs, maragdes, robins, granats i cornalines, deixant de banda els topazis, les ametistes, els crisòlits, els jacints, els diamants i les calcedònies que adornaven la resta del brocat. La sola enumeració d'una tal mineralogia escampa reflexos de quars i pirita damunt la pàgina. D'aquesta meravella de l'orfebreria medieval, perduda amb la Guerra del Francès, només se'n va salvar una pedra, una de sola, que el 1929, quan Carles Rahola va publicar el seu llibre sobre La ciutat de Girona, es conservava encara "encastada a la peanya de la custòdia del Corpus, amb el nom de la donadora en lletres llatines i aràbigues".

Ermessenda de Carcassona, referida sovint com Ermesindis o Ermessendis, com fa Rahola, la intrèpida, la bella, l'enèrgica i coratjosa benefactora dels comtats de Barcelona i Girona, va ser probablement la dona més poderosa que ha existit mai en la història de Catalunya. Una dona amb un anell bilingüe. El seu govern s'estén durant un període en què el culte jueu i el cristià convivien en aquest clos més aviat reduït, eixamplat per l'eco dels cops de mall d'una banda a l'altra del riu i l'esclopeteig dels carros damunt l'empedrat. Ermessenda va estimar aquest reducte de "pedres rebeques", per dir-ho a la manera de Narcís Comadira, més que cap altra de les seves possessions, a pesar que la seva influència s'estenia fins més enllà dels confins de la Catalunya vella per anar a guerrejar a les terres andalusines, en aquell segle onzè de fronteres tan poroses. Encara no devia portar l'anell al dit quan va segellar la compra dels terrenys on fundaria el convent de Sant Daniel, per cent unces d'or que permetrien al seu torn, al seu germà Pere Roger, bisbe de Girona, erigir simultàniament el temple romànic on ella demanaria a la fi de ser enterrada. Hem de fer un esforç descomunal per afigurar-nos una tal empresa: totes dues obres aixecant-se alhora, l'oratori i la tomba, amb tot de picapedrers i tallistes i escultors carretejant blocs calcaris escales amunt, escales avall, ara escairant toscos carreus, ara cisellant el perfil d'un àngel, mentre a les cases de la vora famílies senceres llegien la Torà a la llum de les espelmes, molt abans que haguessin de fer-ho d'amagat. Hi va haver un temps en què els símbols eren grandiosos i cremaven per dins.

Si la llengua, com conjecturava el poeta Amir Or, "és una nafra d'on raja el món", la mezuzà, com a escriptura incisa en una cavitat en caràcters secrets, encarna més que cap altre dels objectes reunits aquí la idea de la ferida que, aferrant-se als rituals d'una intimitat, traspassa el llindar per fer-se visible al mur; una esquerda que s'avé a les carícies i als petons, que els invoca, de fet, d'aquella manera reverent que tenen els gestos, no del domini i la possessió, sinó de la fragilitat i la tendresa. Iehuda Amikhai venerava la mezuzà enganxada al domicili familiar, "la flauta del déu de la infància", perquè encara que només donés sort a una sola porta, per ella entrava el dolor del món. Certament aquests carrers tracen també el perímetre d'una topografia del terror, gestada amb les ordres de segregació de les comunitats jueves i musulmanes dictades pel concili IV del Laterà i que la població, enardida per la intransigència i la pobresa, va encarregar-se de portar a la pràctica amb un bany de sang la nit de Sant Llorenç de 1391. Què n'hauria dit, l'astuta Ermessenda, d'aquests assalts entre veïns? Hauria entès, com afirma Carlos Thiebaut, que el dany comès plantejava una "negativitat moral" que embrutia sense remei la bellesa de la ciutat creada? Les tretze escletxes de mezuzà que s'han pogut identificar al call no pertanyen avui a la casa de ningú; els seus estadants fa generacions que en van ser expulsats, fa segles que ningú no hi passa la mà per sobre amb alleujament al cor. I així i tot, no perviu en aquest paperet ratat, enfosquit pel greix amb què l'han anat untant les ditades del temps, tota la convicció, tota la fe, amb què la sola presència d'uns versets guardats a la llinda preservaven els estadants de l'infortuni? No s'hi erigeix la paraula com una providència i, alhora, un vincle sagrat entre iguals, entre aquells que estan en el secret de la paraula revelada?

Un dia que venia del mercat, Amikhai va adonar-se que estava servint a un guia de Jerusalem com a punt de referència per orientar el grup de turistes a qui acompanyava: "Veieu aquell home dels cistells?, doncs l'arc romà és a la dreta del seu cap." El poeta israelià va comprendre que "la redempció vindria només quan se'ls digués: veieu allà aquell arc de l'època romana? Doncs no és important, en canvi al seu costat, una mica a l'esquerra i al seu dessota, hi seu un home que ha anat a comprar fruita i verdura per a casa seva." Tampoc sabem res de l'escultor del bust de Sant Narcís, ni de l'orfebre que va tallar l'anell d'Ermessenda, ni del cal·lígraf pacient que va transcriure el Shema Israel per a una de les portes del call. Sense ells, la idea de Girona tampoc no seria més que una joguina visual, una bonica capsa buida.

Tornar