Artistes a l'exili
La instrumentalització que de les Biennals i altres certàmens internacionals va fer el franquisme com a operació d'imatge generarà l'oposició de diversos sectors artístics, tant dins del país com, fonamentalment, a l'exterior, als cercles de creadors exiliats a França, Mèxic i altres països sud-americans.
Aquest moviment de dissidència donarà lloc a les anomenades "contra Biennals" o "anti Biennals", com ara la impulsada per Picasso a París (1951), la de Caracas (1951) o la promoguda per Rivera, Siqueiros i Tamayo a Mèxic (1952).
Amb el pas del temps, i a mesura que el règim es va afeblint, alguns d'aquests artistes exiliats s'aniran reincorporant a l'escena artística autòctona. Un sentiment de nostàlgia i de reivindicació de la cultura espanyola, monopolitzada i manipulada pel franquisme, envaeix l'obra de molts d'ells, com és el cas de Ramon Gaya, Esteban Francés o Antoni Clavé, que ret homenatge als grans mestres hispans, de Velázquez a Picasso.