Josep Planas Marcé
Jesús Tuson a El luxe del llenguatge (1986) afirma: "Us convoco per estimar i defensar les llengües, la seva unitat profunda i el ventall magnífic de la seva diversitat. Perquè potser no som més que llengües i quan se'n perd una d'elles, perdem una part essencial de nosaltres mateixos".
Ens diuen que una llengua és simplement un mecanisme per comunicar-nos, per entendre'ns amb la resta de parlants. Aquesta afirmació rebaixa la llengua a un mer codi de comunicació, com podrien ser els senyals de fum o el codi Morse.
En realitat, i així ho confirmen la majoria de lingüistes no impregnats d'ideologies identitàries, cada llengua implica una manera de ser, una cultura, una manera de veure, i de descriure, el món. Un participant en el programa de Voluntariat per la Llengua ens comenta: "Quan rius d'una broma en una llengua que no és la teva, vol dir que has comprès la manera de funcionar d'aquesta llengua".
No hi ha llengües millors ni pitjors, llengües més vàlides per a certes coses que d'altres. En català es pot explicar sense problemes física nuclear, de la mateixa manera que en alemany es poden compondre cançons d'amor meravelloses. No hi ha llengües fàcils i llengües difícils, així com no hi ha llengües sonores i llengües cacofòniques, ni llengües importants i llengües secundàries o innecessàries. Per a cada comunitat de parlants, la seva llengua és un tresor, una eina vital que els conforma com a comunitat.
Que cada llengua és una manera de veure el món queda reflectit en la seva mateixa estructura. Cadascuna té les característiques morfològiques i semàntiques necessàries per expressar la realitat social que representa. Així, tenim llengües amb gènere dual (el català i la resta de llengües romàniques, entre elles), algunes sistemes de gènere més complexos (l'anglès, per exemple) i d'altres amb multitud de gèneres, com la majoria de llengües d'Àfrica. Hi ha llengües amb conjugacions verbals complexes, com el català, i d'altres més simples (tornem a l'anglès) i fins i tot algunes en què els verbs no tenen temps ni persones perquè els mots no flexionen i les variacions verbals s'han de manifestar per altres sistemes(el xinès).
El lèxic també marca aquestes necessitats. Cada llengua té el lèxic necessari per expressar la realitat cultural que representa: l'inuit té dues formes diferents per parlar de la neu, "qanik" per referir-se a la neu que cau i "aput" per parlar de la neu a terra. El català, per la seva banda, té un nom per a cada tipus de bolet (en alguns casos més d'un depenent del lloc geogràfic), mentre que llengües de societats poc consumidores d'aquest producte simplement els anomenen tots "bolets".
Sovint, també, sentim a dir que l'aparició de moltes llengües, de manera més o menys sobtada, en una comunitat lingüística provoca l'afebliment de la llengua pròpia i pot suposar un perill per a aquesta. Al contrari, el multilingüisme és sempre una oportunitat per a comunitats amb llengües minoritàries, minoritzades o en situació de perill. Qualsevol llengua està molt més amenaçada en un context bilingüe, que generalment fomenta la diglòssia, que en un de multilingüe, que permet la interacció entre múltiples llengües sense que necessàriament una sigui extremadament preponderant.
Carme Junyent afirma: "La bilingüització de la societat és el punt de partida d'un procés on la llengua invasora va ocupant els espais de la subordinada fins a fer-la desaparèixer. En un context multilingüe, la llengua invasora és una més i es pot incorporar al sistema".
I encara: "El bilingüisme és la mort perquè en les societats bilingüitzades, a la llarga, la llengua dominant acaba imposant-se a l'altra".
De tot això en tenim exemples: Hawaii era una comunitat monolingüe quan hi va arribar l'anglès; el resultat final va ser l'extinció pràcticament total del hawaià. Vanuatu, a la Polinèsia, en canvi, era una societat plenament multilingüe quan hi va arribar l'anglès; en aquest territori, actualment, hi ha una alta diversitat lingüística i hi persisteixen les llengües locals.
Així doncs, viure en una realitat multilingüe és una forma d'enriquiment, social i cultural, i integrar la nostra llengua en aquest context és una manera de protegir-la i defensar-la. Tornem a Jesús Tuson: "Les llengües mai han de ser una frontera, sinó un lloc de trobada, d'amistat, de diàleg..., de plaer".
Afortunadament, Catalunya, i Girona en especial, tenen la sort de ser una comunitat altament multilingüe, on conviuen més de 300 llengües, algunes amb un alt nombre de parlants i d'altres, amb pocs o fins i tot un de sol. Aquesta riquesa lingüística cal aprofitar-la, no la podem deixar de banda.
Més de 300 llengües parlades per als més de 7 milions d'habitants d'aquest país és una riquesa immensa i cal tenir present que això suposa que a Catalunya hi trobem més de 300 llengües maternes, la primera llengua de cada parlant. La llengua materna, malgrat que posteriorment se'n puguin incorporar d'altres a la biografia lingüística de cadascú, és la que crea una entitat pròpia, la que ens adscriu a aquesta manera de veure el món que significa cada llengua. La llengua materna marca el nostre origen i significa la memòria personal de cadascú. Incorporar una nova llengua a la nostra vida, la del lloc d'acollida, mai pot significar renunciar a la llengua materna. Aquest sí que pot ser un veritable bilingüisme, lluny de la diglòssia provocada per una llengua imposada.
Cada 21 de febrer se celebra el Dia Mundial de Llengua Materna, que ens permet reconèixer la gran riquesa lingüística del nostre país, sense renunciar a reivindicar sempre el català com a llengua d'intercomunicació bàsica i cohesionadora d'identitat.
Fa tan sols unes dècades, a Girona era molt poc habitual sentir altres llengües diferents al català o al castellà. Algun parlant ocasional de francès o anglès, i alguns turistes arribats puntualment i per un dia, sobretot si plovia, de la Costa Brava ens permetien sentir altres maneres de parlar, altres accents.
La immigració interior espanyola dels anys cinquanta i seixanta del segle XX ja ens havia portat un primer conflicte lingüístic que es va resoldre fàcilment quan les segones i terceres generacions van integrar sense problemes el català en la seva vida quotidiana, malgrat que continuessin usant el castellà en els seus entorns socials i familiars, situació totalment normal, d'altra banda.
A mitjans dels anys setanta tot va començar a canviar. Arribaren, al principi de forma quasi imperceptible i posteriorment amb més notorietat, els primers marroquins, algerians i alguns senegalesos i gambians. En un primer moment eren com una mena d'anècdota, una excepció; però ben aviat vam poder constatar com aquest fenomen no era un fet puntual: Catalunya, que històricament ha estat terra de pas i d'acollida, començava a rebre una immigració internacional que ja no tindria aturador. I amb aquestes persones, arribaren noves llengües, llengües de les quals pocs havíem sentit a parlar: amazic, bambara, sarawule..., però també romanès, rus, ucraïnès, búlgar, i més endavant, xinès, urdú, panjabi, tagàlog o farsi.
La multiculturalitat, i amb ella el multilingüisme, eren aquí, i havien arribat per quedar-s'hi.
Aquest fenomen, que en absolut és exclusiu del nostre país, semblava que podria suposar una trava més per al català, ja de per si prou afeblit, però en realitat s'ha de veure com una oportunitat, una ocasió única d'introduir la nostra llengua com a llengua comuna de comunicació entre un munt de parlants de diferents llengües incomprensibles entre elles. Si aconseguim que el català sigui la lingua franca de comunicació interlingüística, l'empoderament de la nostra llengua serà imparable; i l'escola immersiva hi té molt a fer en aquest aspecte.
És molt difícil fer estadístiques fiables de les llengües que es parlen a Girona. Tot i disposar de diversos estudis i eines d'anàlisi (padró municipal, EULP, enquestes lingüístiques diverses...), la realitat és complexa i no sempre afloren tots els usos lingüístics reals de la població. Tot i això és possible afirmar sense por a error que la diversitat lingüística de Girona i de les comarques gironines és de les més elevades de Catalunya. És fàcil trobar en qualsevol població del nostre país, incloses les més petites, parlants de llengües diferents més enllà del castellà: europees (francès, anglès, alemany, holandès, polonès...), africanes (amazic, àrab, fula, bambara, sarawule, mandinga, wòlof...) o asiàtiques (xinès, urdú, hindi, tagàlog...).
Les llengües maternes amb un major nombre de parlants a les comarques gironines, deixant de banda el castellà, són ara mateix, segons l'Institut d'Estadística de Catalunya (IDESCAT), l'àrab, el romanès, el francès, l'amazic i el rus.
Segons la darrera Enquesta d'Usos Lingüístics de la Població (EULP) del 2018, a les comarques gironines hi ha unes 90.000 persones que declaren no tenir el català com a llengua inicial (la primera que van aprendre), cosa que representa un 14,3 % de la població. Si anem a la llengua habitual, la que utilitzen habitualment en la seva vida social, trobem que el percentatge dels que usen una llengua diferent al català o el castellà és només d'un 6,2 %. Si hi afegim que els que declaren que tenen com a llengua inicial el català són un 45,4 % i els que diuen que el tenen com a llengua habitual són un 54 %, podem concloure que hi ha un bon nombre de persones que, tot i no tenir el català com a llengua materna, l'han adoptat com a llengua habitual, sense renunciar, és clar, a la seva llengua.
Aquestes dades ens porten novament a afirmar que la riquesa lingüística d'un territori no significa automàticament la disminució de l'ús de la llengua pròpia. En tot cas, són altres factors, socials, polítics o fins i tot econòmics, que poden fer retrocedir l'ús habitual de la llengua del territori en benefici d'una altra, generalment imposada.
D'altra banda, que les persones que no tenen el català com a llengua materna tenen molt d'interès a aprendre'l queda palès, per un cantó, amb la bona acollida en tots els àmbits del sistema d'immersió lingüística a les escoles catalanes i, per l'altre, per l'elevat nombre de persones que es matriculen als cursos de català del Consorci per a la Normalització Lingüística: a la ciutat de Girona durant l'any 2019, més de 1.600 alumnes.
Segons Carme Junyent, d'aquí a uns anys el 90 % de les llengües que es parlen al món poden estar en perill de mort.
Però, per què mor una llengua? És difícil aconseguir unanimitat en el diagnòstic, però per a Carme Junyent una de les causes principals són el prejudicis lingüístics, és a dir, que els parlants es convencin, motu proprio o induïts pels parlants d'una llengua dominant, que la seva llengua no és útil, que no serveix per a res.
Combatre aquests prejudicis és bàsic per evitar la desaparició d'una llengua. Aquesta lluita parteix de disposar d'una bona formació sobre la diversitat lingüística, que s'ha de dur a terme a les escoles, però també en la societat.
De prejudicis lingüístics se'n troben a tot el món però són especialment evidents quan hi ha una llengua subordinada a una de dominant, generalment una llengua sense estat propi dins d'un estat amb una altra llengua. En aquests casos és fonamental evitar que es trenqui la transmissió de pares a fills, ja que, si això passa, la llengua dominant acabarà arraconant la considerada inferior i recuperar-la pot arribar a ser impossible.
La majoria de processos de desaparició lingüística són molt lents, de manera que són difícils de percebre i quan es comencen a intuir pot ser ja massa tard per revertir-los. Potser la llengua no acabarà morint del tot però quedarà com a residual, per a usos domèstics i, potser, institucionals. Els casos del gaèlic irlandès, el bretó o el bable en poden ser exemples, en major o menor grau. En aquests casos, recuperar la llengua per a un ús generalitzat i normal pot esdevenir una tasca titànica i no sempre assumible.
Les llengües són tresors i com a tals les hem de considerar i les hem de preservar.
En aquesta exposició trobarem testimonis que ens expliquen les seves experiències lingüístiques, com van aprendre el català i per què, i com ho combinen amb el manteniment de la seva llengua materna. La llengua és, sens dubte, un element integrador, però aquesta integració no ha comportar mai l'abandonament de la llengua inicial, un bé cultural que cal preservar sempre.
Ajuntament de Girona – Museu d'Història de Girona • Carrer de la Força, 27 - 17004 GIRONA • Tel. 972 222 229 • Terms of use