Cristina Massanés Casaponsa
En el passat, les amazones no han tingut molt bona premsa. A aquestes dones guerreres projectades per l'imaginari dels mites, se'ls suposaven perillosos atributs guerrers. Es creia que era una raça fabulosa de dones que vivien a la zona muntanyosa del Caucas, on avui hi ha Geòrgia, Armènia i Azerbaidjan. No volien homes, només excepcionalment n'acceptaven algun per perpetuar l'espècie i quan naixia un nen, el mataven. Entre els seus atributs, hi havia la destresa amb l'arc i la fletxa. Hi havia també la valentia.
Però les amazones no van existir. Quan el mite es va gestar, responia, amb tota probabilitat, a l'esforç de la ment patriarcal per explicar unes tribus nòmades que havien viscut en aquesta zona on Europa es troba amb Àsia, unes comunitats en què els homes s'absentaven durant mesos i les dones assumien totes les funcions: eren caçadores i coneixien bé les tàctiques guerreres. Les tombes que s'han trobat amb cossos de dones de comunitats escites amb ferides de guerra i enterrades amb les seves armes en són l'evidència arqueològica. Ens podríem preguntar per què la ment clàssica va construir un mite temible sobre unes dones que caçaven per alimentar la comunitat, per guarir-la de la gana i del fred: dones que van agafar l'arc i la fletxa com una manera de tenir cura dels seus. Ras i curt.
Però, fins i tot en la lògica del mite, a les perilloses amazones se'ls reconeix la valentia. Era això el que temien aquells qui van projectar el mite? Era aquesta la seva prevenció davant del coratge de les dones? Més enllà de les comunitats escites, d'amazones n'hi ha hagut sempre: dones valentes que han irromput en un espai social ancestralment adjudicat als homes. Dones coratjoses que no han agafat cap arc i fletxa, sinó la paraula i el diàleg, o que han dut a terme pràctiques de pau en un context de guerra. Sense anar més lluny, a Girona, en tenim bons exemples.
Eulàlia Martí, de Campdorà. Beatriu Puyol, de Bordils. Francesca Sestries, de Medinyà. Joana Tomàs, de Madremanya. Magdalena Camps, d'Ullà. I així fins a 115 dones, d'entre un total de 10.000 noms. Són els que consten en un text medieval conservat a l'Arxiu Històric de Girona. Un document del segle XV de 234 folis manuscrits en lletra gòtica per més d'una mà: a trams amb una escriptura polida; d'altres, matussera. És el Llibre del Sindicat Remença de 1448, un document excepcional que té a veure amb les revoltes dels i les pageses remença contra una estructura de poder vertical i abusiva com era la feudal.
Els remença eren homes i dones obligats, per contracte, a viure i a treballar a les terres d'un mas. Tenien, també, altres servituds cap al senyor, conegudes com "mals usos", que convertien la vida al camp català en un infern. Quan un pagès moria sense descendència o sense haver fet testament, el senyor tenia els drets sobre els seus béns; quan es casava, havia de lliurar al senyor una part dels béns del dot de l'esposa; si el mas es cremava, havia de donar un terç dels béns mobles al senyor; i si l'esposa havia comès adulteri (encara que no s'acabés de demostrar), el pagès també era penalitzat. I finalment, la remença, que volia dir que per deslliurar-se de l'adscripció a la terra i dels mals usos, calia pagar al senyor una remença o redempció, una quantitat tan alta que mai s'aconseguia. Fins que la pagesia va començar a dir prou. Això va passar al llarg del segle XV, a les guerres remença, que a meitat de segle van anar creixent fins que les famílies remences van aconseguir revocar la situació.
L'any 1448, davant la petició de la pagesia, Alfons IV el Magnànim enviava, des de Nàpols, un autorització perquè es poguessin reunir en assemblees. Era la primera vegada que la Corona catalanoaragonesa atorgava caràcter legal a les reivindicacions dels pagesos: autoritzava les reunions i el dret a nomenar representants. A canvi, demanava que no fossin mai més de 50 persones, que hi hagués un representant reial i que un notari prengués constància escrita del que s'hi deia. No cal dir que l'ordre reial va provocar, d'immediat, una forta reacció per part dels senyors, que van utilitzar tots els recursos per fer avortar el que consideraven inacceptable i antinatural. A Girona, el bisbat va utilitzar tots els mecanismes per acabar amb les assemblees. Però no va servir de res: les reunions van tirar endavant.
Girona, Maçanet de Cabrenys, Verges, Riudarenes, Aiguafreda, Llagostera… La primera reunió es va fer a Sant Feliu de Celrà, al cementiri, un diumenge 13 d'octubre de 1448. L'última, a la plaça de Breda, el dijous 20 de febrer de 1449. En només 4 mesos, hi hagué 533 reunions arreu del país, que en aquell moment era, bàsicament, la Catalunya Vella. Amb una capacitat d'organització i comunicació sorprenents, es trobaven a les esglésies i places, als castells, a les sagreres, en descampats o a cases particulars. A l'hora convinguda, un repic de campanes cridava a la convocatòria. Els assistents a vegades feien hores de camí per assistir a unes reunions on es plantejaven estratègies, es debatien opcions, es nomenaven representants, es prenien decisions i es recollien fons per poder aconseguir una remença general. El notari apuntava els noms dels presents i els acords que s'anaven prenent. Una experiència pionera que va donar els seus fruits. Quaranta anys després, el 1486, la sentència de Guadalupe, emesa per Ferran II, abolia els mals usos. Era la primera abolició legal a Europa de les servituds pageses. Enmig, hi havia hagut l'alçament remença, el 1462, que va derivar en la Guerra Civil Catalana, que va durar deu anys, fins al 1472. I deu anys després, el 1482, hi hagué un nou alçament, que va abocar a la Sentència Arbitral de Guadalupe. Havien guanyat.
Les trobades remences van articular un nou espai de deliberació i de gestió política i social. En una de les primeres pàgines del Llibre del Sindicat Remença de 1448 s'hi llegeix (traduït del llatí, és clar): Els mals usos són, en tots els sentits,absolutament horribles a la llei de la natura, a les Escriptures i al precepte diví. Un llibre del tot pioner a Europa que l'any 2013 va ser reconegut per la UNESCO i incorporat al registre Memory of the World.
Com dèiem, entre les 10.000 persones mobilitzades en aquestes assemblees, hi hagué, com a mínim, 115 dones. En tenim els noms, registrats al llibre remença, tot i que, en bona part d'aquests, al costat s'especifica que hi són perquè tenen la propietat útil del mas, com a vídues, perquè l'han heretat o perquè el marit és absent. Tenim també, tot i que en un nombre molt menor, els noms d'onze dones que exercien la jurisdicció sobre territoris remences: senyores d'un castell o hereves de drets senyorials paterns. Tot i que la llei només reconeixia els homes com a caps de família, el fet és que, en època medieval, també hi havia dones al capdavant de castells i de masos. Dones que parien i alletaven, que tenien cura d'infants i ancians i malalts, que anaven a buscar llenya al bosc, mantenien el foc, cuinaven, netejaven el mas, rentaven la roba, portaven aigua de la font, feien el pa, conservaven els aliments, menaven l'hort, recol·lectaven bolets o fruits o espècies, munyien el bestiar, el pasturaven, l'esquilaven, reparaven els vestits i la roba de casa, filaven la llana de les ovelles o el lli o el cànem dels camps… i, algunes assistien a les reunions on es decidia el futur de la pagesia.
La història del sindicat remença i el paper de les dones enllaça amb un episodi que es va viure a Girona quasi quatre segles més tard, en un moment molt diferent i molt semblant alhora, quan la servitud no venia imposada pel senyor sinó per la guerra, una guerra moderna que, en aquest cas, venia del cantó francès.
Quina gestió de la guerra haurien fet les dones si haguessin disposat del poder polític? No podem saber-ho. El que sí que ens consta és la seva habilitat pacificadora en alguns conflictes bèl·lics, com el que van jugar a la ciutat de Girona durant el llarg setge napoleònic de 1809: un paper d'una gran força simbòlica.
Els divuit mesos de resistència contra l'exèrcit enviat per Napoleó són un dels moments durs del passat de la ciutat. En aquells anys, i quan un exèrcit no podia fer front a l'invasor a camp obert, en un intent de frenar-lo, es replegava a les fortaleses i a les ciutats, que llavors eren assetjades, sovint durant setmanes i mesos. Els setges de 1808 i 1809 van ser especialment durs per als 8.000 habitants la ciutat. La historiografia n'ha fet un relat heroic, només cal veure el quadre de Ramon Martí Alsina, El gran dia de Girona, una escena èpica i l'obra més gran sobre tela de la pintura catalana. Més enllà del relat pintat, el que les cròniques van documentar va ser la duresa del setge, amb fam, malalties i bombes (els llibres de recomptes de bombes caigudes parlen sols) però també la capacitat de resistència d'una ciutat que va quedar minvada a la meitat dels seus habitants (repetim-ho: la meitat) i que va tardar anys a refer-se.
Veient el desastre, i de manera espontània, algunes dones es van mobilitzar per socórrer els ferits: va ser el 20 de juny de 1808, arran de l'assalt al baluard de Santa Clara. Explica l'historiador Josep Grahit que van ser les mateixes dones qui es van adreçar al general i llavors governador de Girona, Mariano Álvarez de Castro, per notificar-li que volien constituir un cos amb una estructura militar. El general ho va transmetre al capità general de Catalunya, que ho va autoritzar, i el 28 de juny, el governador emetia un document amb la instrucció següent: la creació del cos de les Heroïnes de Santa Bàrbara. Abans de concretar com s'hauria de fer, va dictar: "Habiendo entendido […] el valor y patriotismo de las Señoras Mugeres Gerundenses, que en todas las épocas han acreditado, y muy particularmente en los sitios que ha sufrido esta Ciudad, y en el riguroso que actualmente le ha puesto el enemigo; deseando hacer público su heroísmo y que con más acierto y bien general puedan dedicar y emplear su bizarro valor en todo aquello que pueda ser de beneficio común a la Patria…". I més avall, va afegir: "Ha venido […] en disponer y mandar que se forme una compañía de dos cientas Mugeres sin distinción de clases, jóvenes, robustas, y de espíritu varonil para que sean empleadas en socorro, y asistencia de los soldados, y gente armada, que en acción de guerra tuvieren la desgracia de ser heridos".
I així es va fer. Raimunda de Nouvilas, Florentina Serrats, Magdalena Molleras, Maria Llúcia de Puig, Antònia Boer, Isabel Metjà… Fins a dues-centes dones van comprar cinta vermella, van tallar-la de manera generosa i van lligar-la al braç esquerre perquè se les pogués identificar clarament. "La més lleugera alenada feia volar i descobrir els llaços que distingien les dones de Santa Bàrbara", escrivia Laurent de Gouvion de Saint-Cyr, el general que assetjava la ciutat, al seu diari d'operacions. Organitzades per 4 comandantes, 8 sergentes i 8 esquadristes, es repartien a diferents hores del dia per cobrir els diferents baluards i trams de la muralla. Algunes a la plaça el Vi, altres a la de l'Hospici, la de Sant Pere i la del Mercadal. Portaven aigua i aiguardent, recollien ferits i els portaven a l'hospital, o els curaven si podien. A casa, preparaven benes i menjar. El fum, els crits, la sang, la fortor, la incertesa, la por, les bales, no les van deturar. El nom, Companyia de Santa Bàrbara, feia referència una figura llegendària de la mitologia cristiana, Bàrbara, que va ser torturada pel seu pare fins que un llamp va matar-lo. Des de llavors, és invocada com a protectora dels llamps, el foc i, per extensió, dels explosius i l'artilleria. D'aquí, les Bàrbares de Girona.
Anys més tard, ja al segle XIX, la pintura d'història es va enamorar d'aquestes heroïnes, i les va convertir en reiterat objecte pintat. Ramon Martí Alsina, per exemple, els va dedicar dos quadres: Les heroïnes de Girona (1868), avui de la Diputació de Girona,i La Companyia de Santa Bàrbara (1891), que es troba al MNAC, i que mostren tota la retòrica romàntica de la batalla. Tenim també dos retrats de les protagonistes, el de Raimunda Nouvilas de Pagès, que va ser comandanta de la segona esquadra, la de la Companyia de la Concepció, responsable dels baluards de Figuerola i de la Santa Creu i del pany de muralla que els separava. Signat en una data indeterminada per Rull (probablement Joaquim Espalter Rull, Sitges 1809 - Madrid 1880), el quadre mostra una dona d'edat, amb cabells ja blancs i mirada i gest afirmatius. En tenim un altre, en aquest cas d'Àngela Bivern Puig, que als 22 anys, va ser nomenada comandanta d'una de les seccions de Santa Dorotea, que tenia el punt de reunió a la plaça del Vi.
Poc més de cent anys després, ja el 1916, l'Ajuntament de Girona va convocar un concurs públic per a la construcció d'un memorial a les dones de Santa Bàrbara. Havia de quedar instal·lat a l'església de Sant Fèlix. Entre els projectes que s'hi van presentar, hi havia el d'un jove Fidel Aguilar, promesa de l'escultura a la ciutat, que no va guanyar i la seva peça no es va arribar a materialitzar. N'ha quedat la maqueta, fràgil, de terra crua modelada, que es conserva al Museu d'Història i que, amb els anys, ha perdut fragments. Una obra estranya a la delicadesa d'Aguilar, qui sap si va fer-la a contracor. Van guanyar el projecte els germans Miquel i Llucià Oslé.
D'entre les diferents virtuts, sembla que la valentia és la més admirada. Si bé a cada moment de la història i a cada cultura s'ha concretat de manera diferent, com a capacitat coratjosa que afronta el perill, el patiment i la fatiga; com a disposició que venç la por o el dubte, mai s'ha qüestionat. A la disposició que va dictar el general Álvarez de Castro, hi llegim: bizarro valor, heroísmo i robustas. Sense la valentia, l'imaginari antic no hagués projectat el mite de les amazones, ni les remences haguessin fet camins per reunir-se i deliberar a les assemblees, ni les dones gironines haguessin guarit ferits mentre queien bombes, ni tantes altres dones avui estarien lluitant, de manera silenciosa o sorollosament, contra les dificultats per empènyer i promoure la vida. I és que, sense la valentia, totes les altres virtuts són incompletes.
Ajuntament de Girona – Museu d'Història de Girona • Carrer de la Força, 27 - 17004 GIRONA • Tel. 972 222 229 • museuhistoria@ajgirona.cat