Rosa M. Gil Tort
La contemplació d'aquestes làmines ens trasllada a un món de paper imprès i en color que, per a la majoria, era l'única manera de veure el món més enllà de l'entorn més quotidià, fins fa unes dècades. Les tres làmines que es mostren integraven la col·lecció que, des de la seva fundació el 1845, van anar reunint els responsables de l'Institut, atenent les prescripcions que rebien del Ministerio de Instrucción Pública, i amb el finançament de l'Ajuntament i la Diputació. L'esforç per dotar de materials pedagògics aules, gabinets i laboratoris va ser notable, i per això es va recórrer a la importació de molts aparells científics, provinents en la major part de França, i de centenars de mostres de minerals, fòssils, animals i plantes, recollits en diferents parts del món, a més de les donacions i adquisicions a col·leccionistes del país.
Aquesta tasca es recolzava en la voluntat de practicar una pedagogia actualitzada, al nivell de les escoles secundàries més avançades d'Europa, superant el saber enciclopèdic il·lustrat per la pràctica del mètode inductiu, basat en l'observació, l'abstracció, la comparació i l'experimentació.
Aquells estudiants tenien a l'abast els millors materials d'aprenentatge, que alhora es complementaven amb les excursions a l'aire lliure, a vegades amb trobades amb altres estudiants francesos, com la que va tenir com a destí el monestir de Sant Pere de Roda, el 26 de gener de 1913, comandada pel catedràtic Manuel Cazurro, tal com llegim a les planes del Diari de Girona i també a les pàgines escrites per un dels seus protagonistes, l'escriptor Josep Pla. Les sortides, a la manera dels crèdits de síntesi dels estudiants d'avui, s'aprofitaven per treballar totes les matèries, des de la geologia, a les zoologia i la botànica, passant per la història de l'art i la geografia.
Retornant a les nostres làmines, hi vèiem, en primer lloc, l'itinerari creatiu des de la idea a la seva entrada a l'Institut. Hi veiem la voluntat de divulgació científica del seu autor intel·lectual, el Dr. Jean Ritzema Bos, neerlandès i una autoritat en la matèria, autor de nombrosos estudis i promotor de les edicions de litografies com les que es mostren. Al seu costat la mestria dels gravadors, els també neerlandesos Wilhelmus Karen Bruin i Cor van Loenen, que a proposta del primer van dotar de vida, relleu i minuciositat els croquis del naturalista. Aquelles litografies van viatjar per l'Europa de l'època, segurament en tren, i protegides en una caixa de fusta, fins als tallers que l'editorial de J. F. Schreiber tenia a Munic (Alemanya). I d'allà, a les aules dels instituts de tota l'Europa il·lustrada, i qui sap si al nou món, per forjar el coneixement d'aquells ciutadans en potència, d'aquells jovenets i jovenetes que esdevindrien don i donya mercès a la consecució del títol de batxillers.
L'invent de la litografia va facilitar moltíssim l'edició d'aquests materials. La tècnica va difondre les il·lustracions més populars en tots els camps: acadèmics, artístics, publicitaris, etc. L'auge de la fotografia, que madurà de forma paral·lela, no va aconseguir desbancar aquest suport, per la qualitat que oferia i la possibilitat de mostrar diferents capes o estadis dels objectes en la mateixa imatge.
Observant aquests materials, encara avui, farts d'imatges digitals i infografies, ens sentim seduïts per la màgia d'aquells gravats de papallones, fulles de col, bulbs diversos i models de boques d'insectes, i ens imaginem l'admiració que degué sostraure a aquells fills i filles de propietaris rurals, de professionals liberals, de menestrals i també d'algun obrer, que vivien com un privilegi la seva matrícula a l'Institut, les classes magistrals d'aquells catedràtics amb toga, d'aquelles aules del vell convent, d'aquella litúrgia acadèmica que acompanyava el seu pas a l'edat adulta.
Escrutem el contingut de les làmines i, com si el vidre tingués un reservori de memòria, hi cerquem la imatge dels amos d'aquells mirades adolescents, de les seves històries. Hi veiem l'infant i la nena avantatjada, l'aplicació en l'estudi, la pulcritud en els deures lliurats. I a partir d'aquí la recomanació de la mestra als pares, la pruïja d'estudiar, qui sap fins on.
Algunes, només amb voluntat de saber, qui sap si com a preàmbul per esdevenir mestres d'infants; d'altres, fills de propietaris rurals, per aconseguir les millors eines per administrar les terres, qui sap si un títol d'advocat per penjar al despatx de la masia i servir-se'n només per a plets propis i familiars. D'altres, fills de famílies amb possibles i sense, per arribar a estudiar el que la bossa i la voluntat allarguessin, com una cursa d'obstacles més o menys benèvola segons la hisenda familiar.
I tot plegat, embolcallat d'una ciutat i també una corporació provincial compromesa en l'educació com a mitjà de progrés, invertint cabals en materials i llibres, dotant d'espais i mitjans.
En aquest punt és revelador l'atenció que la premsa dedica, especialment els primers anys, a les matrícules, les excursions i les qualificacions d'aquelles noies, que per primera vegada a la història, assolien el títol de batxiller, i d'aquells nois. La relació de tots i totes, amb les millors qualificacions, es publicava a la premsa, amb tots els ets i uts. Cognoms coneguts a la ciutat i d'altres de forans, públic homenatge de l'esforç individual, com una premonició d'aquesta recomanació tan actual que per educar un infant fa falta tota una tribu. El dia a dia de l'Institut, pagat entre tots, era seguit per tots com a notícia del diari de la ciutat. I en aquest punt, potser, ens ve la recança d'haver deixat de donar importància a quelcom que segurament en té més del que avui la dissolució de l'anonimat en l'abundància de recursos i variants li dona.
El viscosímetre d'Engler estava destinat a mesurar la viscositat d'un líquid com a part d'un experiment del gabinet de física per part dels alumnes de batxillerat. La mecànica de la medició consistia a mantenir el líquid a una determinada temperatura i deixar escolar una quantitat per la base. La viscositat era proporcional al temps de decantació del líquid i la dada, mesurada en graus d'Engler, servia per treure conclusions sobre l'efecte de determinades mescles i tractaments de cara a futures aplicacions. El seu inventor el va desenvolupar en l'estudi dels petrolis i altres olis.
La contemplació del viscosímetre com a peça de museu supera el tòpic de l'expressió i ens comunica tot un món entorn a l'experimentació científica que sovint s'escapa als que, per formació o inclinació, ens hem dedicat a altres formes de veure i estudiar el món. I és que, a través de l'exercici empíric propiciat per cada aparell, els aprenents de científic descodificaven el comportament dels materials i les seves reaccions. Al mateix temps aprenien el valor pautat del mètode, la dissolució de l'obscurantisme a la llum de l'experimentació positivista.
Aquest aparell formava part de la magnífica col·lecció d'artefactes adquirits pel claustre de professors de ciències, d'entre els suggerits per la llista que el Ministerio de Instrucción Pública els feia arribar, per a la dotació dels laboratoris del flamant Institut de batxillerat, a partir de 1845. Gairebé tots els aparells s'adquirien a París. Fabricats de forma artesanal abans de l'arribada de la globalització, eren veritables joies de precisió al servei de l'estudi i l'experimentació.
Com a peça de museu, avui, aquest artefacte de funcionament enigmàtic per als no iniciats ens porta de bracet a la realitat pretèrita que el va acollir, a aquells gabinets, aquelles lliçons magistrals, aquells experiments en grup amb el nas enganxat a l'aparell, i els ulls com taronges per veure-hi més enllà del petit món conegut de cadascú. Prendre mesures, anotar en un quadern i aplicar la fórmula oportuna per obtenir el resultat buscat.
La contemplació avui d'un instrument tan afinat, en un context on la tecnologia digital ha capgirat la percepció de tantes coses, no ens pot emmascarar el que degué significar aquell primer contacte, que per a algunes o alguns potser va ser el darrer amb el món de la ciència. Per a altres, va ser el bateig d'un trajectòria que els portà a la Universitat a cursar carreres que desplegaven en majúscula aquells primers coneixements. Una bona base per a una bona projecció.
Ens acostem a l'aparell amb les ulleres del nostre propi saber i les nostres experiències. Hi trobem els ancestres de l'experimentació actual, però també un exemple de manufactura de precisió fabricada amb zel fa més de cent cinquanta anys. Hi projectem, també, una lectura sociològica, per intentar esbrinar la identitat dels qui poblaren aquell gabinet de física. Els professors, sovint arribats de lluny, en la carrera acadèmica que els havia d'assegurar l'emolument i el prestigi. Les nostres besàvies, valentes i animades a creuar una doble frontera com a noies, matriculant-se a l'Institut i estudiant i excel·lint en carreres tècniques, en un món d'homes, desmarcant-se de prescripcions familiars i socials que les encasellaven. Els nois, que a l'hora d'esbarjo perseguien amb desfici la pilota a la plaça de la Catedral, i després afinaven la sensibilitat, l'enginy i les hores d'estudi a les aules.
En les ditades sobre el vidre i el llautó, en la pressió acurada sobre la rodeta de calibrar hi ha quedat, per sempre, la il·lusió de vides adolescents que, sense saber-ho, estaven fent-se els amics i la vida que els acompanyaria, d'una manera o altra, per sempre.
Una capsa de fusta, feta a mà amb cinquanta compartiments per desar-hi fins a cinquanta segells de goma amb el nom de les assignatures que s'impartien a l'Institut al segle passat. Cinquanta compartiments per reflectir una organització del coneixement. Cinquanta noms, de cinquanta mons.
Aquesta capsa amb segells de goma, destinada a identificar els fulls on s'estampava el coneixement de les diverses assignatures impartides a l'Institut, ens remet a un temps sense processadors de textos ni impressores, on la impremta era un recurs amb preu i on calia no malbaratar res, destinant a cada moment els fulls necessaris i imprescindibles per al desenvolupament d'un examen o exercici, sense malbaratar-ne la resta.
La relació de les assignatures del pla d'estudi concorda amb la llista publicada a la premsa i que enumerava l'inventari organitzat del saber de l'època. De les més bàsiques i evidents, a les més especialitzades, de les previsibles a les alambinades. Matemàtiques, Castellà, Història, Llatí, Geografia, els primers cursos. I a mesura que l'alumnat avançava, cada assignatura es desdoblava fractalment en d'altres de relacionades: Geografia General i Particular d'Espanya, Retòrica i Poètica, Aritmètica i Àlgebra, Història Universal, Psicologia, Lògica i Filosofia Moral, Geometria i Trigonometria. Història Natural amb principis de Fisiologies i Higiene, Agricultura Elemental…
La panòplia de matèries representava el mapa on orientar-se en la jungla del coneixement, per anar superant i avançant si la cosa venia de cara, o naufragant i comprometent-hi la vida acadèmica si la cosa es torçava. Les assignatures eren els horts llaurats en propietat per cada professor, el seu regne. I allà disposaven dels esforços i les limitacions d'aquella colla de joves que maldaven per trobar el desllorigador de cada faceta de coneixement. L'esforç memorístic d'algunes, l'agudesa en l'abstracció d'altres, la perícia amb el llapis, la fermesa d'uns valors, la capacitat d'empatitzar amb el professorat, la força de voluntat de tornar-hi. Les assignatures i els professors que s'entravessaven. Les nits d'estudi, les ombres indissolubles, la clarividència de la revelació que polvoritzava l'angoixa del desconeixement. I la lluita personal de la voluntat, quan s'acostaven els exàmens de juny, i la primavera seduïa des de la finestra. Finalment la gestió del fracàs i de l'orgull de la superació, la presentació de les notes a casa. La vergonya i el dol pel temps desaprofitat i l'angúnia de no veure's amb cor de fer més. I també, el futur brillant i enlluernador insinuat per unes qualificacions a l'altura de les expectatives.
Les assignatures eren alhora cotes topogràfiques del vell convent, on cada aula tenia el nom propi de la matèria que hi ressonava. Igualment passaven a ser el nom que identificava cada professor o professora responsable, una adscripció mental on cadascuna d'aquelles venerables persones eren llegides només en la clau de la seva especialitat. Aquell professorat deixava la seva condició personal a la porta i es transformava, allà dins, en un medi difusor de la matèria que impartia. Com a recompensa, a més d'uns emoluments tan ben guanyats, podien ser obsequiats amb un malnom que els acompanyaria tota la vida, i que traspassaria les promocions com a veritable història oral de la institució. En aquest canal exclusiu hi circulaven, també, les anècdotes més llegendàries i sucoses, la majoria reelaborades quan no directament apòcrifes. Tot plegat, com un subproducte de la noble tasca d'ensenyar i aprendre.
La contemplació del bombo amb les boletes destinat al sorteig dels temes de l'examen de revàlida remet a un passat de rigor. Les noies i els nois ben aviat havien de demostrar que estaven compromesos en la voluntat d'estudiar i llaurar-se un futur. L'escenari imponent on es desenvolupava la prova, la solemnitat dels membres del tribunal, l'explicitat de la disjuntiva que tenallava l'alumnat, era una veritable cerimònia de pas que la cultura occidental havia dissenyat com a entrada al món seriós dels adults. Per a altres, i a la mateixa edat, el ritual de pas era l'ingrés al món del treball, quan encara no s'havia superat la infantesa. El revestiment de solemnitat de l'acte acadèmic refermava la consciència d'estar implicats, professorat i alumnes, en una operació de progrés on s'invertien els recursos de l'Estat i les hisendes familiars. I no era qüestió de malbaratar ni uns ni els altres.
La revàlida és una paraula que hem sentit sempre, entre els més grans, associada al batxillerat d'abans. Sovint en una conversa sobre la pròpia memòria d'estudiants, hom esmentava aquella prova superada, com un galó en l'expedient acadèmic. Els que hem vingut després, els dels plans d'estudis que van eliminar la revàlida, havíem d'escoltar i callar, un punt subjugats per la incertesa entre el nivell d'exigència del batxillerat antic i el nostres moderns i transicionals BUP i COU. Era tanta la vehemència amb què descrivien la rigorositat d'aquella prova, que nosaltres, tendres estudiants del tardofranquisme, callàvem covards davant tanta suficiència. Si s'aprofundia en el tema apareixia en escena una segona revàlida en acabar el sisè, la qual ja ens permetia treure una mica de pit, perquè podíem aproximar-la a la nostra selectivitat. Aleshores, la conversa solia quedar en taules.
Una revàlida és una revàlida i, com el seu nom indica, serveix per revalidar uns coneixements com a cloenda d'un cicle formatiu, abans d'ingressar en un estadi superior. Un bombo amb boletes, l'atzar engabiat que volteja a mercè de les ganes del qui mou el volant. I l'aspirant, las per les hores d'estudi, les conjectures assajades, la valoració subjectiva del coneixement de cada tema, intenta subjugar amb la mirada la caiguda de la bola afable, que li permetrà sortir airós de l'escomesa. L'assaig d'aquest exorcisme innocent de voler, a força de voluntat, intercedir en la bola predilecta, recorda aquell exercici ingenu de modular a pleret el resultat propici en el dau, jugant al parxís i a l'oca. Aleshores, però, davant del tribunal, la cosa anava en serio i de debò.
El camí de la noia i el noi que havien arribat fins aquí havia començat molt temps enrere i, a vegades, moltes llegües enllà. Sovint els més afortunats tenien des del bressol un plaça reservada als estudis superiors. Eren els fills d'hisendats i professionals liberals, als quals la tradició familiar, el nivell cultural i la pruïja de progrés imposaven un destí falaguer, o no, segons els casos.
Per a molts altres, l'oportunitat de cursar uns estudis es desvetllava durant els anys d'infantesa en l'escola primària. La capacitat de sobresortir i l'aplicació d'aquells nens, l'interès del mestre, convençut del valor dels estudis per al progrés personal i col·lectiu, i una certa disposició del pare, la mare, o tots dos, acompanyaven la decisió. Aquest debut de la família en l'acadèmia era il·luminat per la il·lusió de millorar la vida dels fills i la incertesa del destí final de tants esforços. A partir d'aquí s'iniciava la litúrgia de preparar la criatura, en la part acadèmica, per a la prova d'ingrés; en la part logística, per a l'elecció del centre, privat o públic. En el cas dels fills de província, s'hi afegia la cerca de dispesa assequible i de confiança.
En el cas de les noies, el procés podia ser un punt més complicat. Contra la normalitat del talent s'hi erigia la raresa de la decisió de donar-li ales. L'aposta pels estudis superiors en clau femenina havia de superar, a més dels elements que afectaven els nois, la manca de referents d'èxit i un pobre repertori d'arguments per desmarcar-se del destí traçat pels costums. A tot això s'hi afegia la inconsistència d'un aparell normatiu que certificava la imprevisibilitat del tema. La llei que autoritzava les noies a cursar estudis secundaris data de 2 de setembre de 1871, i encara no preveia l'ensenyament presencial, argumentant l'estat dels costums del país, sinó en diferit amb preceptors i examen final. I és que fins a la Ley Moyano de 1857 no es reconegué a les noies el dret a l'ensenyament primari. En aquest context, si alguna nena sentia la pruïja de saber més i potser, en el millor dels casos, esdevenir mestra, com a referent més estès, s'enfrontava a una escenari que l'encasellava, gairebé, com a rar espècimen de la naturalesa. Aquesta situació tan extrema va anar millorant en els primers anys del segle XX fins arribar a la paritat a les aules de la República. Posteriorment la involució en les matrícules, la misèria del país i la mediatització del paper de la dona van fer retrocedir aquesta presència de forma substancial.
Els materials i objectes utilitzats al laboratori de l'Institut, com a material fungible i sovint amb data de caducitat limitada, ens han arribat en forma de culs de flascó, i restes rovellades d'un passat llunyà.
Aquests flascons contenien la primera matèria imprescindible per als experiments dels alumnes de química. Guardaven una representació de les substàncies pures i mesclades a partir dels 118 elements químics catalogats. La majoria de productes eren en format de pólvores; d'altres en sòlid, com el cristall del sulfat de coure, d'un blau vivíssim i mediterrani; d'altres en líquid, com el mercuri esmunyedís, que tant agradava de fer córrer als estudiants, abans que ningú ens advertís de la seva perillositat. Cadascuna de les substàncies estava ben identificades amb la pertinent etiqueta adherida al flascó o amb una peça de cartó lligada al coll de l'ampolla amb un cordill.
Tots aquests continents s'ordenaven acuradament en la lleixa mentre que a les taules es disposava la resta d'instrumental necessari per a cada experiment. Pipeta de fi cristall per xuclar el líquid, matrassos i provetes per fer les mescles, tubs d'assaig per treballar les mostres, vas de precipitats, termòmetre, microscopi, agitadors, balances, gresols, pinces, embuts i una llarga llista d'objectes fascinants, cadascun amb un nom i una funció, que iniciaven aquells estudiants en els misteris de la química per temptejar futures vocacions i bescantar animadversions declarades.
Les pràctiques al laboratori transcorrien entre les anotacions a la pissarra, apuntades curosament al quadern, les dades mesurades dels paràmetres, producte de la pràctica proposada i el càlcul dels resultats demanats, a partir de les fórmules apreses. Estava en joc la dissecció de la matèria en la seva dimensió més essencial, àtoms i elements que entre càrregues de signe oposat, escenificaven les reaccions químiques sovint buscades però també a vegades fortuïtes. Tot plegat amb la precaució de manejar foc, productes perillosos i materials cars. L'olor penetrant de les mescles es gravava en la memòria dels participants: L'ofensa intensa del sofre, la fortor de l'alcohol i l'amoníac, la qualitat d'inodor de la majoria.
Les classes al laboratori representaven un oasi que atenuava lleugerament la rigidesa de l'aula formal, i malgrat la cura i concentració que prescrivien els professors, algun accident o desenllaç inesperat solia aportar minuts de diversió ràpidament estroncats. Els estris de laboratori, de tota forma i color, com fireta per a batxillers, era el fil tensat entre una infantesa acabada de deixar i una vida adulta encara a l'horitzó de la incertesa.
Ajuntament de Girona – Museu d'Història de Girona • Carrer de la Força, 27 - 17004 GIRONA • Tel. 972 222 229 • museuhistoria@ajgirona.cat