Les coses que foren Exposició temporal

El dijous 14 de febrer cap al tard, Consol Oliveras i Teresa Suñer van enfilar el carrer de la Força amb les partitures a sota el braç. A tres quarts d'onze de la nit començava Pentagrama, l'espai de música «selecta» de Ràdio Girona en el qual s'havien compromès a oferir un recital de violí i piano. Van pujar al primer pis del número 8, als estudis de l'emissora. Al petit auditori, presidit per un bust de Beethoven, ja les devia estar esperant en Paco Pol, atent als darrers detalls per tal que la transmissió en directe fos tècnicament perfecta. Era l'any 1957 i els melòmans que havent sopat van sintonitzar l'actuació -amb un aparell Invicta, o de la marca gironina Optimus- probablement ja tenien referències d'aquelles dues intèrprets. Oliveras tenia trenta-un anys i en feia prop de vint que pujava als escenaris. Considerada una nena prodigi, el 1938 havia actuat al Teatre Municipal en concerts benèfics per als ferits de guerra i, més endavant, com a deixebla del gran violinista Francesc Costa, s'havia consolidat com a solista. Suñer passava de la cinquantena i era una reconeguda professora de música. Havia nascut a Taialà en una família benestant i havia rebut les primeres lliçons musicals d'Enric Oliva, uns estudis que va ampliar amb Francesc Civil. L'any 1934 es va incorporar a l'Ajuntament de Girona i, des de llavors, s'havia dedicat a la pedagogia musical en diverses escoles de la ciutat.

Aquella dècada Oliveras i Suñer havien tocat juntes en diverses ocasions. El novembre de 1950, per exemple, van actuar a l'antiga seu del Círculo Artístico, al carrer Albareda, i el repertori va incorporar peces per a violí i piano de la mateixa Suñer, que també era compositora. El programa va incloure, a més, diverses de les seves cançons, com ara Ave María, ¡Nieva! o A l'hivern, que va cantar la soprano Joaquima Suñer. La primavera de 1949 havia escrit un parell quartets de corda, un dels quals titulat Ensomni, i la producció va anar a l'alça en aquells anys: l'octubre de 1958 va publicar un volum de cançons religioses per a infants -amb permís de la junta censora del bisbe Cartañà- i, l'abril de 1959, la Capella Polifònica de Girona, dirigida per Josep Viader, va interpretar el seu motet Bone pastor.

M'aventuro a afirmar, tot i que no la vaig poder conèixer perquè va morir el 1984 i jo era petita, que la trajectòria de Teresa Suñer va ser prototípica: la de «senyoreta» de música, bolcada a la vessant pedagògica de l'ofici i amb un catàleg d'obra adequat a la seva condició de gènere -i soltera, una característica també recurrent. La crònica del concert al Círculo Artístico, publicada a Los Sitios, expressa clarament l'espai que podien ocupar les compositores en aquella època: «La producción musical de la señorita Suñer se distingue por una línea melódica muy pronunciada y de carácter suficientemente personal para proporcionarle un sello de feminidad muy en su lugar». Un sostre de vidre marcava, no només a Girona sinó arreu d'Europa, els límits de la composició per a les dones. «Su lugar» era la música de cambra i la cançó infantil o de concert. Les peces dolces i d'inspiració melòdica eren tractades amb condescendència pels col·legues masculins, i les que requerien un desenvolupament harmònic o instrumental més generós eren poc adequades, per massa virils, a la naturalesa de les dones.

L'any 1960, tanmateix, Suñer va traspassar la línia vermella: va compondre una sardana. L'havien precedit diverses compositores que, des de principis del segle XX, n'havien escrit per a piano. Però la seva gesta va anar més enllà: la partitura la va estrenar La Principal de la Bisbal a l'Aplec de la Sardana el diumenge 22 de maig. L'esdeveniment va merèixer una entrevista de Miquel Gil Bonancia, i l'autora va afirmar que el mateix director de la cobla, Conrad Saló, «la vió, le gustó, ofreciéndose a estrenarla». Estava animada, «la ilusión ha ido en aumento», deia, però no hi ha constància que n'escrivís ni n'estrenés cap altra. Valenta, de fet, és una excepció que confirma la regla. Van haver de passar vint edicions d'aquell mateix aplec perquè Concepció Ramió, també gironina, hi estrenés un altre títol, Rondalla tardorenca. Ramió tenia 18 anys, i no havia sentit a parlar mai de la seva antecessora. Sorprenentment, Suñer sí que havia citat dues compositores de sardanes com a referents en aquella entrevista: una «señorita de Granollers» i Elvira Guasch.

Nascuda a Santa Coloma de Farners el 1906, Guasch també era cantant, i havia ofert recitals en directe a Ràdio Girona als anys trenta, quan l'emissora era filial de Ràdio Associació de Catalunya. Hi havia actuat acompanyada al piano de Francesc Civil, i del Trio que Civil formava amb el violinista Josep Saló i el violoncel·lista Josep Serra. Per aquell estudi també hi havien passat altres músics gironins, com ara el guitarrista Agustí Piferrer o la cantant d'òpera Rosa Moré, que havia debutat al Teatre del Liceu amb un paper a Parsifal de Richard Wagner la temporada 1933-1934. Sens dubte, els intèrprets van tenir en aquell nou mitjà una magnífica plataforma de promoció. Bona part d'aquell miracle, però, el devem als tècnics, que van adquirir expertesa en una tecnologia, la de les ones radiofòniques, que havia arribat a Catalunya el 1924.

Paco Pol va entrar com a tècnic i realitzador a Ràdio Girona després de la Guerra, tot i que, en temps de la República, havia treballat a la seu barcelonina de Ràdio Associació. Enric Mirambell, en un article al Diari de Girona publicat l'any 2000, explicava la passió d'en Paco per la seva feina: «portava un aparell receptor incorporat a la bicicleta, amb antena inclosa, per poder detectar qualsevol deficiència en les retransmissions». També treballava d'electricista a l'Hospital de Santa Caterina i tenia un taller de reparació de ràdios a la ronda de Ferran Puig que, posteriorment, va heretar Jordi Pol, el seu fill. En Jordi, que també va treballar a la ràdio, m'explica moltes anècdotes del pare. Totes són relacionades amb la tecnologia, i n'hi ha una de fascinant: més de vint anys abans que les televisions comercials arribessin a les llars gironines, se'n va construir una i des de casa seva, a Pedret, va poder veure els Jocs Olímpics de Berlín de 1936!

Els Pol van ser tota una institució a Ràdio Girona. L'any 1952 s'hi va incorporar Jaume Pol, un dels germans d'en Paco, i oncle i padrí d'en Jordi. Durant més de trenta anys es va ocupar de l'antena repetidora de Sarrià de Dalt -encara avui al costat de l'església de Sant Pau-, i de la producció dels programes a l'estudi. Els Pol Perera feien un bon tàndem: «Si haguessin faltat els germans Pol podia molt bé ocórrer que Ràdio Girona hagués emmudit», afirmava Mirambell. L'afició de Jaume Pol no era tant la vessant tecnològica com la de col·leccionista i radioaficionat. Ben aviat va començar a reunir aparells antics, els primers, procedents del magatzem de l'emissora, que havia tingut un servei d'assistència tècnica per als associats. També n'hi donaven i en comprava en antiquaris. «Ell no volia que la gent les llencés, les ràdios, però tampoc les volia vendre», em comenta Rosa Maria Pol, la seva filla. Col·lecció a banda, ell estava orgullós, a més, de ser «DX-ista». El diexisme és l'interès per sintonitzar emissores llunyanes, d'altres països. I no s'hi va posar per poc: tenia contacte i mantenia correspondència amb 170 ràdios de tots els continents, des de les conegudes BBC o Ràdio Vaticà, fins a les més remotes de Beijing a la Xina, Formosa a l'Argentina o Léopoldville, avui Kinshasa, a l'actual República Democràtica del Congo. Aquest passatemps li permetia escoltar notícies d'arreu del món, una infinitat de llengües i músiques dels estils més diversos. «Li agradaven les orquestres, com la de Glenn Miller, i també la música clàssica i l'òpera», recorda Rosa Maria.

Les cartes que Jaume Pol enviava a l'estranger passaven per la bústia del consolat -no fos cas que, des del barri de Sant Narcís i en plena Guerra freda, un espia es fes passar per radioaficionat-, i la família encara conserva diverses de les postals i cartes que ell va rebre. Una d'aquestes missives és ben particular, tant pel país com per la data: el desembre de 1989, és a dir, poques setmanes després de la caiguda del mur de Berlín, un tal Víctor Cheretski de Ràdio Moscou li demanava fotografies «de sus aparatos» per organitzar una exposició similar a la seva a la ciutat soviètica, i també l'opinió sobre la idoneïtat d'incorporar-se al programa Debate Europa, que Radio Exterior de España emetia a vuit països. Sens dubte, en Jaume era un referent mundial indiscutible i tenia un do per a la comunicació.

Els germans Pol tenien una altra passió, a més de la ràdio: l'esport. Eren aficionats a totes les disciplines però sobretot al futbol. En Paco havia jugat al primer equip del Girona i, en Jaume, al Deportivo de la Coruña. Aquesta fal·lera devia ser compartida per molts conciutadans que seguien els partits o bé al camp o bé a través, precisament, de les retransmissions radiofòniques. Un d'aquests gironins era Agustí López i Gombau, en Tinet. El seu fill, Agustí López i Ricart, m'informa, a més, d'una coincidència formidable: «El meu pare i en Jaume Pol eren amics!» I m'ensenya la fotografia d'un dia de partit. Asseguts, al centre, el seu pare i l'avi Julià, un altre futbolero de soca-rel, i, a l'esquerra d'en Tinet, en Jaume Pol.

En Tinet havia nascut el 1925 i s'havia quedat cec de ben petit. La família vivia a Campdorà perquè el pare treballava a la casilla, a l'antiga estació del tren petit a Palamós. D'esperit alegre i caràcter afable, de jove va aprendre a tocar l'acordió de botons -un instrument molt més senzill que el de teclat, model Súper Luxe de la marca Guerrini, que es va comprar més endavant. A peu, de camí cap a Girona per anar a vendre cupons al pont de la Creu Blanca, devia passar per Can Punxa, un restaurant històric del Pont Major que aleshores era hostal. A la tarda s'hi reunien colles d'homes que hi anaven a jugar al dòmino i a les cartes, i ell, de vegades, amenitzava la vetllada amb música de ball. Un mes de maig dels anys quaranta, posem-hi d'entre el 1945 i el 1947, s'hi va presentar una parella de la Guàrdia Civil alertada pels salesians de l'altre costat de carretera. La festa s'havia d'acabar perquè era el mes de Maria i la música destorbava les oracions dels frares. L'hostaler va advertir les autoritats que aquell noi era cec, i que havien de tenir una mica més de consideració. La resposta dels agents va ser: «Sí, uno es ciego, pero el otro no!» L'altre era el meu avi, Antoni Costal, en Tonet. L'anècdota me l'ha explicat la meva àvia, Teresa Carreras, i ha de ser anterior al 1948, l'any que en Tinet es va casar amb Àngela Ricart i que els meus avis van començar a festejar. «En Tinet, i tant! Érem amics, sempre ens saludàvem», em va dir, emocionada, quan li vaig demanar si coneixia un acordionista que havia acompanyat els gegants de Girona.

El 1951 els López Ricart van traslladar-se de Campdorà a Pedret, i en Tinet va continuar amb l'activitat musical. Per una banda, alguns diumenges a la tarda pujava a Montjuïc: «El venien a buscar a casa, el tractaven com un rei, i ell ja en tenia prou». Però, qui el venia a buscar? La gent «de les barraques», em concreta el seu fill. Girona havia donat l'esquena a centenars de famílies que, des del 1949, malvivien en construccions precàries aprofitant alguna paret de l'antic castell o bé en habitacles perforats a la muntanya. Eren pobres, però comptaven amb un bon home que els feia passar bones estones i els distreia amb una mica de ballaruga. D'altra banda, amb el mateix acordió de botons que feia ballar la immigració de la perifèria, en Tinet acompanyava els capgrossos i els gegants de la ciutat per Corpus i altres festes assenyalades. Ja feia temps que s'hi dedicava. Una de les peces que solia interpretar era el vals Sobre las olas, compost el 1885 per Juventino Rosas, el Johann Strauss mexicà.

Que els gegants ballessin al so de l'acordió no va agradar gens a mossèn Carles de Bolòs. Des de la secció Ángulo de la ciudad que escrivia al diari amb el pseudònim Gerión, el juny de 1946 de Bolòs es plantejava que, si el «fluviol» i el «tamborino» eren els instruments propis per a l'acompanyament dels gegants, «¿Por qué, pues, se ha de introducir aquí el acordeón?» Per a aquell capellà de ploma afilada el desenllaç podia ser apocalíptic: «De esto a que nuestros gigantes se acompañen de una gramola y dancen al son de música sincopada no hay más que un paso [...] la modernización y el exotismo están haciendo estragos lamentables». El que molestava més als sectors conservadors d'aquella Girona de postguerra era que la imatgeria festiva i solemne compartís el mateix repertori i món sonor que els balls de moda, una música que s'identificava amb actituds lascives i amb la diversió de les classes populars i la baixúrria.

Per descomptat, el repertori d'en Tinet estava farcit de ballables, una llarga relació de títols tan coneguts com les cançons mexicanes Allá en el rancho grande o Adelita, que cantava Jorge Negrete, o Cielito lindo, interpretada per Pedro Infante. Tampoc hi faltaven els pasdobles Francisco alegre i Doce cascabeles, aquest darrer identificat amb la veu de Joselito, ni la conegudíssima Mi casita de papel que cantava Jorge Sepúlveda. Les orquestres de ball tocaven aquestes mateixes peces a les sales més concorregudes de la ciutat, com El Globo, al capdavall del carrer Figuerola, o a la pista de la piscina, a la Devesa, on tantes parelles, efectivament, s'havien enamorat en aquells anys quaranta i cinquanta. Sigui dit de passada que un dels meus primers records d'infantesa és la veu de la meva mare cantant Mi casita de papel en la versió de la Topolino Radio Orquesta, als dematins, mentre pujava la persiana per despertar-me. En Tinet també es va actualitzar, i amb el seu nou acordió, vermell i llampant, tocava El Tiro-liro i altres revivals convertits en èxits d'una nova època, quan les cases de l'Onyar ja lluïen els colors vius de la democràcia.

Els acordions d'Agustí López, les ràdios de Jaume Pol i les partitures de Teresa Suñer testimonien fragments de vida particulars, però també ofereixen un punt de vista inèdit de la ciutat a través de la música. L'exercici és senzill. Només cal cercar una nova freqüència, un dial que sintonitzi amb la perspectiva de gènere, l'interès per les músiques populars, i la curiositat per explorar els entretinguts marges de la història.

Agraïments: Rosa Aliu Oliver, Teresa Carreras Ruscalleda, Joan Gay Puigbert, Agustí López Ricart, Isabel Lisnier Boada, Rosa Maria Pol Aliu, Imma Pol Encesa, Jordi Pol Lorente i Concepció Ramió Diumenge.

Tornar