Sílvia Planas Marcé
Una ciutat amb una comunitat jueva que havia sigut magnífica i important, però que en aquells temps ja estava malmesa, perseguida, tocada de mort. I amb un patriciat urbà poderós i ric, format per gent de l'alta burgesia i de la petita noblesa d'arrels ben antigues. I d'entre els seus noms, un que destacava: Sarriera.
Una dama filla i hereva d'aquella família poderosa, que habitava una Girona que havia sigut la ciutat clau del regne, que guardava símbols i poders que planaven sobre tot Catalunya, que acollia famílies notables, distingides, terratinents, on els fills de les unes s'unien a les filles de les altres, i entrellaçaven noms i patrimonis, joies i aixovars, palaus i descendències.
I enmig de tot, en aquella intersecció de poders i de vides de ciutat, de barri jueu i de gent que encara l'habitava, de grans casals gòtics i de carrers antics, en aquella Força Vella, en aquell tram de via romana, un vell casal fet palau era la llar d'aquella jove que hi plantava, per a guardar-l'hi per sempre, el nom i l'orgull del seu llinatge: Sarriera.
Es deia Elionor. Era filla de Margalida, dama, i de Pere de Sarriera, cavaller, gent d'una noblesa rural antiga, que havien arrelat a Girona d'ençà les guerres de remences, quan els batallons pagesos aixecats en armes havien posat la por al cos d'aquella família benestant que tenia lligams estrets amb els Cruïlles, i l'havien foragitat dels seus espais de sempre, i l'havien portat a cercar l'empara de les muralles reials de la ciutat amb una bona part de famílies patrícies fidels a la corona. En Joan de Sarriera, noble cavaller, li n'era germà; poderós i ric, arribaria a ser batlle general de Catalunya. I seria, també, propietari d'un dels béns més estranys i alhora més simbòlics que hi hagués a la ciutat en aquells temps: el cementiri jueu de Montjuïc. Li fou cedit en donació el mes de juliol de 1492, arran de l'edicte d'expulsió que manava la sortida immediata de les persones jueves que habitaven Girona (i que hi tenien arrels que s'enfonsaven en el temps, cents i cents d'anys enrere). No podien pas vendre-se'l, aquell fossar sant on reposaven els cossos dels avantpassats; no podien pas endur-se-les, aquelles pedres amb noms que recordaven les mares del call; tanmateix, bé que l'havien de protegir dels infortunis i de les destruccions, i de les inclemències del temps i dels avatars dels segles a venir, aquell tros de terra que els recordava que eren pols i que havien de retornar a la pols eterna. Una Llei santa i antiga (la de Moisès) i una altra de més comú (la dels altres) van posar a mans del noble Joan de Sarriera aquella terra i aquelles pedres i van deixar ben clar que de les pedres, en podia fer allò que li plagués, ans que dels cossos soterrats, se'n guardés bé prou de tocar-los o de malmetre'n el repòs etern.
Hi havia, també, una casa al call; era una casa antiga, aixecada feia molts anys, en els temps d'esplendor i de bonança, en aquell gloriós segle XIII. Guardava, en els fonaments dels seus murs, una gran gerra de ceràmica verda que hi havia estat dipositada expressament, en un acte que s'escapa de la racionalització històrica i arqueològica convencional. Potser a dins s'hi havia posat un grapat de terra vinguda de la Santa Terra d'Israel, aquell país que no l'era, i que vivia i servia de record i d'enyorança, enllà mar. Potser hi havia, també, un grapat de cendres procedents d'una llar anterior. Qui sap si no s'acomplia així amb un ritual ancestral que invocava protecció, pau i abundància per a una família que tot just aixecava casa al call, aprofitant els bons temps en què el senyor rei protegia la gent jueva de Girona, i aquesta enriquia la ciutat amb el seu saber i amb la seva feina, amb el color dels seus cants i l'olor dels seus cuinats, amb la sonoritat dels seus noms i l'antigor de les seves tradicions. Vivien més o menys bé en aquell barri propi (shekunat be Israel, en deien els pergamins de lletres hebraiques) que feia temps que era recés i llar de tantes famílies jueves amb ments tan clares i lluminoses que ja havien donat a la vella Girona el sobrenom de "ciutat mare d'Israel".
Dins la gerra hi havia terra i ossos, tot a recés i ben colgat sota el mur... Potser (només, potser...) eren ossets d'una criatura no nascuda. Potser venien d'una vida petita estroncada abans de ser, d'un cosset suau i trencadís, que s'havia esmunyit d'entre les mans de la mare, escolant-se enmig de líquids vitals i d'espasmes de cor tremolós i vessant de llàgrimes. Una forma petita i estimada, guardada i protegida per mans amoroses entre les pedres d'una casa del call. I així es feu més cert encara aquell vincle maternal, aquell lligam amb la llar i amb la vida, aquell plor somort per una infantesa que no havia pogut ser. Potser la sepultura feta mig secretament sota els murs de la casa ampla que acolliria tantes generacions per venir va ser "una expressió valuosa d'afirmació femenina" (Cuidando a los muertos: las mujeres medievales en las pompas fúnebres, Roberta Gilchrist, 2005); i així, potser, una dona continuaria tenint cura d'una vida petita i estroncada; potser era una mare que no es veia preparada per acomiadar-se de la seva filleta morta en néixer i la va depositar, amb cura extrema, dins la gerra, i la soterrà ben a prop de la llar, sota el mur que poc després s'aixecaria per a fer-se paret i cambra, estança familiar i espai creat per al vincle i per al record.
O potser no; potser la gerra acollia ossos i cendres procedents d'una llar anterior, de l'abans d'aquella nova casa, en compliment d'un ritual amb voluntat de protecció i de memòria, en un acte destinat a refermar l'antigor de la presència humana i familiar en aquell indret de call judaic, aquell espai que acollia un Poble que de llar estable en solia tenir ben poca, perquè ben pocs eren els drets que li n'atorgaven, foragitat sempre i des de sempre d'arreu on s'establia. Llavors, l'arrelament, tenir "casa" i poder-ne dir llar, hauria estat punt de partença i d'arribada, creació d'una estada segura enmig d'aquell mar d'expulsions i de desallotjaments, d'itineràncies forçades i de recorreguts eterns buscant un lloc propi on viure i ser.
Potser, doncs, la gerra amb el seu contingut estava destinada a protegir la família i portar-li bons auguris, a beneir la nova llar i tota la gent que se la faria seva. Tal vegada, els ossets eren el resultat d'una kapparà, fruit de la mateixa cerimònia que es realitzava, encara a ple segle XX, entre les famílies jueves de Tessalònica com a ritual de protecció i benedicció d'una nova casa i de la família que l'habitaria "cuando se ponen los cimientos de una casa se sepulta en ellos la cabeza y las patas de una gallina degollada al efecto. Tras la construcción, se llama a los rabinos para que la cubran con sus bendiciones" (Usos y costumbres de los sefardíes de Salónica, Mihael Molho, 1944).
Goig, es deia? O Regina? O Ester? Estelina, potser. Mairona, tal vegada. O Astruga, o Bonafilla, o Míriam, o Raquel. Qui devia ser, la que potser va decidir-se a posar la seva criatura nascuda morta allà, en aquell espai domèstic on seria una força protectora, un lligam subtil amb la dimensió espiritual? O la que, soterrant ossets i cendres de la pròpia llar, va voler afermar-se a un espai material que la deia com a membre d'una comunitat i que la feia mare i curadora de moltes generacions, les passades i les que havien de venir, encara? No li'n sabem del cert, el nom. Tanmateix, ella van ser totes, ella les era totes. Perquè són elles, les que arrelen la vida; elles, les que dibuixen les línies amb les quals es teixeix la història. Elles fan famílies i n'omplen les cases, elles fan criatures i n'omplen la terra. Elles actuen i tot va endavant: les coses; les llars; el món.
Ben a prop d'aquest espai de llar jueva, a l'altra banda de carrer, s'hi obria un gran portal que lluïa, com un gran ull en un front minotàuric, l'emblema noble dels Cartellà, una de les més altes nissagues gironines. Va ser allà on feu llar i casa Elionor de Sarriera, filla de Margalida i de Pere. Tot i casar-se amb Arnau Benet de Cartellà i Camós, ella va preservar el nom de la seva família, el que la deia resseguint-li aquell origen tan noble i tan ric, el que la mantenia lligada a un d'aquells llinatges de ciutadans honrats que "presidien la vida i els destins de la Girona del segle XV" (Christian Guilleré, Girona al segle XIV). Els dots de les filles eren garantia de pervivència i eix vertebrador d'aliances i descendències conjuntes, i ja feia temps que els Sarriera unien, amb els dots, fortunes i noms, estirps i destins, terres i béns, casals i tinences amb d'altres famílies nobles de la ciutat i dels seus entorns de poder. Ho havien fet amb els Margarit i amb els Biure; i ara ho feien amb els Cartellà. Enmig de tots aquells homes, patricis, potentats, patriarques i governants, Elionor era un bé preuat, un incentiu per a la fortuna familiar, un punt d'inflexió en les estratègies de poder, una moneda de canvi. Però era també la clau de la pervivència i de la persistència d'aquella generació antiga, feta de dones i d'homes que s'arrelaven a un nom: Sarriera.
Per això, es va fer valer, Elionor. Va marcar el seu territori amb el millor que tenia: el nom, el rang, la família. Amb les rajoles, va portar al seu nou casal familiar l'escut que mostrava qui era, ella; aquella era la seva marca, el senyal personal fet emblema identitari, que la relacionava amb la flor de lis, i amb la muntanya, i amb la riera que en brollava, i amb la història antiga de riquesa i de nom digne, i amb el poder, i amb els diners, i amb la descendència, i amb les generacions passades, i amb la sang. Atzur sobre fons blanc; rajoles fines de factura i decoració delicada, per a posar ben visibles a la sala gran, la més noble; o al costat de la llar, on es feia vida; o al paviment de l'alcova, on es naixia i es moria, on es concebia i on es dormia; o a la planta noble, just al relleix dels grans finestrals gòtics que s'obrien sobre el carrer de la Força, i mostraven la riquesa esplèndida de la família; o al sòcol de les estances més luxoses, les que servien per a rebre-hi les visites, aquelles que acudien al palau per plaer, o per compromís, o per coses de família, o per amors, o per negocis...
Aquells del palau dels Cartellà eren espais importants i antics, habitats d'ençà dels orígens de la mateixa Gerunda romana. Havien estat casa patrícia, i després, casal jueu, ocupat per membres de l'excelsa família Ravaia, jueus del rei i alts dignataris de la corona; els desastres del segle XIV varen acabar fent fora de l'indret la comunitat jueva, que va haver de replegar-se a l'altra banda de carrer, en un call que li van dir "reduït", amb tot el que això implicava: menys espai, més limitat, més privadeses. El gran casal del call va passar a mans cristianes, com tantes altres coses materials i immaterials d'aquella Girona antiga. L'ocuparen primer els Castelló (s. XIV) i més tard els Caselles (1447) i ja a finals de segle (1471) la va adquirir Benet de Cartellà, que va fer-hi fer un palauet per a la família. Amb el temps (molt de temps, molts anys, moltes vides) els Cartellà el vendrien als caputxins, que hi van instal·lar el convent de frares de Sant Antoni de Pàdua. Aquest va durar fins al 1835, en què va arribar l'exclaustració i la fi de la vida religiosa en aquell indret. A les darreries del segle XIX, l'antic casal Cartellà-Sarriera va ser transformat en institut d'ensenyament mitjà, el primer i principal de tota la província. I el 1981 el Museu d'Història de la Ciutat en va recollir el testimoni i va posar a l'abast de la ciutadania aquell espai d'història compartida de Girona.
Va ser llavors que es van trobar les rajoles d'Elionor de Sarriera, les que envien la memòria cap a aquells espais gòtics fets de pedres i carregats d'història. Les que evoquen parets, finestres, patis, fonaments, sòcols, terrats i teulades. En aquells interiors viscuts, i de la mà d'Elionor, s'hi desgranava un conglomerat de vincles afectius; allà, i amb les rajoles i altres elements que duien nom de nissaga pròpia, la pubilla dels Sarriera havia creat un estoig de memòria que la deia llavors, i que l'havia de dir per sempre.
La casa era la representació simbòlica del grup, i era per antonomàsia el lloc de les dones, que als s. XV i XVI ja havien estat allunyades de qualsevol poder fàctic de tipus públic. L'autoritat poderosa de les dames feudals de temps més antics (s. X-XIII) havia reculat amb l'arribada de les noves maneres de viure i de pensar que acabarien fent via cap al capitalisme. A les dones com Elionor, la dels Sarriera, que visqueren aquells temps estranys, bons per als homes, i no tant, no gaire, no gens, per a les del seu gènere, només els quedava el paràmetre de l'autoritat interna, la de la família, la de la salvaguarda de la casa, la de la cura de la llar i de la vida. I així fou que Elionor l'exercí, i manà posar, ben visibles, ben precioses, aquelles marques que la deien i que l'empoderaven: les rajoles amb l'escut de casa seva: Sarriera.
Tenir alcoves i sales bellament pavimentades, i tenir espais amplis i ben abillats on col·locar rajoles amb l'escut familiar, eren signes de gran distinció. A banda de la utilitat pràctica de fer la vida més còmoda, els elements de luxe domèstic eren també un reflex de qui habitava la casa, de la seva posició social, dels seus gustos, dels seus valors i del seu poder. Al casal dels Cartellà, Elionor hi va fer posar rajoles boniques com aquelles que hi havia al palau dels Cardona al s. XVI "estances ab molta rajola valenciana per terra y per moltes parts les suasarmas... ab un tarradet tot fet de rajola valenciana... i havia també en dita instancia una xemeneia dintre la paret ab un ric docer de brocat ab un estrado dessota ab sa cadira guarnida y per terra tot de catifes y molts coixins de vellut carmesí per seurer las dames" (Santi Torres i Tilló, Els ducs de Cardona (tesi doctoral inèdita, UAB 1997).
Segur que ella era, també, qui vetllava perquè la casa estigués ben fornida de bones vaixelles, d'olles i de morters i de tot tipus d'estris de cuina, de gerres per al vi i per a l'aigua, i per contenir totes les menes de begudes que acompanyaven les menjades nobles i familiars; de plats i escudelles de mides i formes diverses i decoracions delicades; de copes i tallants, de taules i de domassos per a guarnir-les. Els motius florals, els colors nobles, les corones dibuixades, el vidre fi, el filet d'argent, fan pensar en com en devien ser, de boniques i de luxoses, les taules parades de Elionor de Sarriera.
Les rajoles, l'escut, la vaixella. La gran gerra, els ossets, la terra. Elionor, Violant, Margalida. Goig, Mairona, Regina. Els objectes es refereixen a identitats femenines. Les dones creen espais viscuts i en fan història. Aquells són memòria dels béns materials. Aquestes són curadores de vida i mediadores entre l'espai familiar i la gent que l'habita. Desxifrar la història dels objectes és posar en relació un passat material amb les vides de les dones que el varen usar i el varen cuidar. És copsar la construcció d'emocions i d'afectes, de lligams diversos, de memòries i d'històries compartides. És penetrar en la realitat primera de la gent i veure l'endins de tantes vides de dones anònimes que han deixat la seva empremta en totes les coses que foren.
Ajuntament de Girona – Museu d'Història de Girona • Carrer de la Força, 27 - 17004 GIRONA • Tel. 972 222 229 • museuhistoria@ajgirona.cat