Les coses que foren Exposició temporal

La Grober, el teixir, l'escriure i els drets laborals conquerits i usurpats

Tinc congelada a la memòria una escena de quan era nena i, asseguda rere el cotxe familiar, enfilàvem la carretera que remuntava el riu Llobregat, des de Manresa fins a Berga, i anàvem passant per les colònies tèxtils. La imatge de les fileres de cases diminutes enganxades a les naus i a tocar de les xemeneies a un cantó de la carretera, i el casalot solitari, sovint modernista, a l'altre cantó, avançaven un dels primers textos de filosofia que vaig llegir amb molta atenció: els Manuscrits econòmico-filosòfics de Karl Marx. L'arquitectura de domini d'aquelles manchesters catalanes que anaven passant rere la finestra del cotxe i que llavors encara eren actives condensava, en un sol pla seqüència, els darrers 200 anys d'història social europea. En canvi, no aconsegueixo recordar cap de les classes d'història dels meus anys de primària.

"Seria sortint de la fàbrica com el poble hauria entrat en escena", escriu el teòric de la imatge Georges Didi-Huberman parlant de la primera escena rodada a la història del cinema, quan els germans Lumière van enregistrar les obreres (perquè d'obrers, només se n'hi veuen 4 o 5) de la seva fàbrica de Montplaisir, prop de Lió, sortint de la jornada de treball un dia de 1895. Enregistrada en un primer pla que dura uns 40 segons i sense mostrar mai la sordidesa de l'interior de les naus, van sortint de la feina les besàvies i les àvies, les de tots, les de Lió, les de Manchester, de les colònies del Llobregat, dels vapors de Terrassa i Sabadell, de Sant Martí de Provençals a Barcelona, de la Coma Cros de Salt i les de la Grober de Girona. Àvies i besàvies d'alguns dels qui ara esteu llegint aquest text.

Grober i Cia.

A la ciutat de Girona, la Grober va produir fins als anys setanta del segle XX. Feia teixits molt especialitzats de banda estreta com cordons, cintes, gomes, vetes o trenes. I també botons. Havia obert l'any 1890, entre el carrer Nou i el de la Indústria (quedeu-vos amb els noms d'aquests dos carrers, ja ho diuen tot), al pla del Mercadal, a la riba esquerra de l'Onyar, un barri que havia crescut aprofitant l'aigua de la séquia i el fet que molts convents de fora muralles s'havien buidat i demolit arran de la desamortització dels béns de l'Església el 1835, i s'havia alliberar així sòl urbà on es van construir noves indústries, com la Grober mateixa. Si bé Girona no ha estat mai un feu industrial com Terrassa o Sabadell, sí que va viure un primer obrerisme, a la segona meitat del segle XIX, amb les famílies que treballaven a la Grober, a la paperera La Gerundense i a la foneria Planas i Flaquer.

La Grober va ser, durant dècades, la indústria més important de Girona. El nom prové de l'italià Cristòfol Grober i Viotti, que, intuint els avantatges d'instal·lar-se a la ciutat, va comprar les antigues fàbriques de gas Bosc i Barrau, i amb dos socis més, va crear Grober i Cia. Tres anys més tard, el 1893, l'empresa va adquirir un molí del segle XVI amb dret d'aigües del Ter situat a Bescanó, on va instal·lar un salt d'aigua i una central hidroelèctrica per subministrar electricitat a la fàbrica de Girona. Al costat d'aquesta central s'hi va acabar edificant una planta tèxtil per a la filatura de llana i pentinatge del cotó, la Grober de Bescanó, sucursal de la de Girona, que va produir fins fa quatre dies. Però tornant a Girona, a la casa mare, la Grober va anar creixent i, ja a les primeres dècades de segle, va arribar a ser un extens complex industrial amb 1500 persones entrant i sortint cada dia: dones, homes, noies, nois, nenes, nens, famílies senceres. Tot i que l'any 1899, obrers i obreres de la Grober ja van fer una primera vaga, a inicis del segle XX, les condicions no havien millorat massa, amb 10 hores de treball diari a 4 pessetes diàries els homes i 2,75 els joves entre 16 i 18 anys. Les dones, que a la Grober arribaven al 90%, no tenien jornal fix però, en tot cas, no passaven de les 25 pessetes quinzenals. Hi hagué una altra vaga, el 1911 i altres de fortes el 1920, amb una gran repercussió a la ciutat però amb escasses millores salarials. Però a la Grober, obrers i obreres van ser combatius. Durant la Primera Guerra Mundial, amb la producció europea aturada, com a les altres fàbriques del país, es va treballar com mai. Més endavant, en els darrers anys de la Guerra Civil, un incendi va cremar productes, maquinària i magatzems. A Girona, la Grober va produir fins a meitat dels anys setanta, quan es va traslladar tota la producció a Bescanó. Uns anys abans de tancar, el 1970, l'explosió d'una de les calderes de vapor utilitzada per tenyir els botons havia matat quatre persones: Pablo, Emilio, José i Manuel.

Des que l'empresa Grobelàstic SA va fer una donació a l'Ajuntament de Girona l'any 2018, part de la memòria material de la Grober es troba al Museu d'Història de la ciutat, com aquest ordidor de cinteria, un dels poquíssims models existents. Sabem que les ordidores sempre eren dones i que la seva tasca consistia a preparar els fils per a l'ordit d'un teixit. Sabem també que l'ordit és el conjunt de fils que es mantenen en tensió en un teler i on es va inserint un altre fil que els acaba creuant o unint tots, la trama. "Ordidor directe. Estret", es llegeix a la fitxa d'inventari, amb aquesta asèptica clínica de les fitxes d'inventari dels museus. "Parteix de rodets de fils -tants com calgui per a l'amplada de la peça de roba teixida- que es situen en paral·lel i enrotllant-los a tot volt de la bota. En una segona etapa, l'ordit (element previ al tissatge i de molt delicada preparació) s'ha de passar de la bota al plegador o cilindre que alimenta el teler". Es llegeix també a la fitxa d'inventari. No puc preguntar a l'àvia paterna (fa molts anys que ja no hi és) que m'expliqui com calculava quants rodets de fil li calien per a l'amplada del teixit que anava a fer, ni tampoc què caram és això del volt de la bota, ni com s'ho feia per situar els rodets en paral·lel i anar-los enrotllant, i com passava l'ordit, tan delicat, de la bota al plegador. Ni tampoc com portava el soroll de la nau i la borra surant a l'ambient i la probable lascívia de l'encarregat, ni a qui deixava els tres fills quan creuava tota la ciutat per baixar fins al riu Cardener on hi havia la tèxtil manresana, ni quin fred feia als anys trenta i quaranta a les cinc del matí. Les àvies i besàvies ja no hi són per preguntar-los com cal significar la memòria de vida d'un ordidor de cinteria estret i tots els altres objectes que van fer, de les seves llargues hores de treball humà, una mercaderia a mans del capital.

Hi ha una fotografia del carrer Indústria de Girona l'any 1911 que comparteix ànima visual amb la fàbrica dels Lumière a Lió. S'hi veuen les obreres i obrers sortint de la jornada de treball de la Grober, una fotografia vertical realitzada només setze anys després que els Lumière enregistressin la primera seqüència fílmica de la història del cinema. La verticalitat de la imatge i la llarga paret de totxanes de tres pisos amb els grans finestrals fabrils oberts (només s'obria una petita part, una finestreta enmig d'un gran finestral) per intentar conjurar la humitat i la xafogor de la nau, encara fa les persones més petites. De la llarga corrua humana que surt de la Grober, m'impacten els nens i nenes de primer terme. N'hi ha que no passen dels set o vuit anys.

Aracne, la que fila

Però la fàbrica no és l'únic context on les dones han teixit, és només la industrialització d'una antiga activitat humana que, de manera ancestral, majoritàriament ha caigut del cantó de les dones. I és que, al llarg dels segles, han estat les dones qui, en tallers artesanals, en mercats o a l'interior de les llars, han dut a terme les labors de filar i teixir, activitats associades, d'una manera indubtable, a l'abric i a la cura dels altres. A Girona, sense anar més lluny, trobem documents materials que ho constaten, ja des de l'edat mitjana, amb objectes com didals i agulles, de les comunitats jueva i cristiana. D'entre les dones jueves, tenim documentades teixidores, sederes, teixidores de vel i altres activitats associades a un saber específic vinculat, alhora, a la cura de la vida de cada dia, aquest teixit vital que s'estableix amb la feina de les dones al llarg de la història, des de les teixidores medievals fins a les besàvies fabrils. Són elles qui han trenat la vida i amb ella, bona part de les històries de vida de la ciutat. "El fil és, com el verb, una mena de gènesi. [...] Assajo, doncs, una simbologia del fil, que en una enumeració espontània poso en relació amb el cosir, l'ordir, el tramar, el relligar, el suturar, el vestir, el guarir... Són tots verbs que expressen alguna forma d'unir allò que estava escindit, de posar en contacte, de donar unitat al que abans era dispers." Ho escriu Eva Vázquez a El quadern de fil (Salt: Ajuntament de Salt, 2015, p. 50), un text precís i preciós escrit per al llibre de fotografies de Josep M. Oliveras sobre el passat humà de la Coma Cros de Salt, un dels altres universos fabrils referents a la comarca de Girona.

Els primers a constatar l'amplitud polisèmica i simbòlica associada al teixir van ser els mites antics, que mai no enganyen i que, d'una manera inevitable, vinculen aquesta activitat a figures femenines. Com Ariadna, que amb el sol ajut d'un fil és qui indica a Teseu com guanyar la fortalesa del monstre, el minotaure. O Penèlope, que conjura el buit de l'espera de l'estimat desfent de nit el teixit que ha trenat durant el dia. També Aracne, que queda atrapada en la seva condició teixidora quan s'atreveix a desafiar la bellesa d'Atenea. Però de totes, la figura que vincula d'una manera més temible el teixir amb la vida (i amb la mort, és clar), potser perquè són les dones les qui donen la vida, és la de la Moira, que eren tres i que a Roma es van convertir en les Parques. Les Moires ordeixen el naixement, el destí i la fi dels humans: Clotho dona el fil, Làquesis el mesura amb la roda i Àtropos el talla.

Al costat de la veritat dels mites, hi ha també una altra veritat que sempre és il·luminadora, la de les paraules i l'etimologia. I aquí el mot teixir ens apropa a l'escriptura ja que una activitat i l'altra comparteixen una mateixa arrel lèxica, texere, que vol dir teixir, trenar o entrellaçar, i d'aquí surt la paraula text. I per posar-hi imatge, només cal anar a una de les poques figures femenines de la mitologia cristiana, Maria, i a un dels moments estel·lars de l'art cristià: l'Anunciació. Quan, a l'escena narrada per l'evangelista Lluc, l'arcàngel Gabriel es presenta davant Maria per anunciar-li (imposar-li, hauríem de dir, ja que la seva voluntat és inexistent) que serà mare, la iconografia pictòrica la representa cosint, filant o llegint. Indiferentment. Ja que l'evangeli no ho concreta, mentre Boticcelli, Leonardo, Van Eyck o El Greco opten per la lectura (tot i que cap s'esforça a indicar quin text estava llegint Maria), pintors com Caravaggio la representa cosint i d'altres com Murillo fent les dues activitats. Teixir paraules, escriure fils, ordir textos, cosir verbs, trenar vida.

Torno ara a mirar l'ordidor estret de la Grober i els didals i les agulles medievals de la comunitat jueva de Girona, amb aquesta capacitat màgica que tenen els museus de posar a dialogar materialment segles diferents, i penso en les colònies tèxtils de la meva infantesa, en les vagues de besavis i besàvies, en els manuscrits de Marx, i en com els darrers vint anys han bandejat com si res una llarga lluita obrera i com nosaltres ho hem permès. Drets laborals durament conquerits al llarg de dècades i usurpats per aquest nou minotaure que és el capitalisme salvatge. Si les paraules il·luminen (com fan), l'etimologia que associa teixit i escriptura permet resignificar el treball de totes aquestes noves generacions de dones i noies que avui produeixen assegudes davant d'un ordinador i en condicions laborals novament precàries. És el picar incansable damunt les lletres d'un teclat la seva manera d'alimentar els cilindres d'una ordidora amb rodets de fil? Seguim, tot i l'aparença de nous temps, allà on hem estat sempre? On ha quedat la lluita de les àvies i besàvies? A l'Anglaterra de 1850, Marx denunciava l'ús del treball humà com a mercaderia. En els programes curriculars d'aquestes noies que piquen i picaran durant hores llargues les lletres del teclat d'un ordinador ja ningú no els ha parlat de Marx. Fa uns anys, es va decidir que aquest no era un autor de selectivitat. Enlloc seu, es va incorporar una matèria que porta per nom "emprenedoria i empresa". A qui li toca recordar la necessitat de recuperar la memòria fabril d'avis i àvies? És aquesta la funció, tan necessària com urgent, d'un museu d'història? Vull pensar que sí.

Tornar