Les coses que foren Exposició temporal

Qui perd el cap, perd l'oremus? Està tocat de l'ala o del bolet? El penell angèlic, alat i sense cap, ha perdut el nord? En les imaginatives cròniques dels relats hagiogràfics, la decapitació sol ser una al·literació habitual. Potser la més famosa és la testa de Joan el Baptista, servida en safata per Salomé. Com tants sants i santes decapitats, el seu martiri va ser elogiat com un acte de fe que tingué la recompensa d'esdevenir una drecera ràpida i eficaç per assolir la plena comunió amb la divinitat. No obstant això, moltes santes màrtirs del primer cristianisme van entestar-se a no acceptar que el seu cap acabés rodolant de bones a primeres, havent de suportar tortures incòlumes abans que el seu cap acabés testimoniant una fe insubornable. És el cas de la noble santa Caterina, a la qual Michelangelo Merisi da Caravaggio va imaginar acariciant de manera morbosa l'atribut i eina del seu martiri, una llarga espasa amb un regalim vermell de sang lliscant per la punta afilada del tall.

La representació d'un cos sense algun dels seus membres convida a ser vista amb determinació novel·lesca (i misteriosa). La història de les restes escampades per Egipte d'Osiris, la cama que els sants Cosme i Damià amputen d'un home de raça negra per recosir-la a un malalt de raça blanca, els exvots de cera dels santuaris o els bustos reliquiaris, que tenen quelcom de canibalisme antropomorf, són bocins d'un imaginari tan ric com el que va inspirar el monstre de Mary Shelley. És per això que un penell escapçat no pot deixar-nos indiferents.

Què se'n va fer, del cap? Aquesta mateixa pregunta de ben segur que se la devia formular el descobridor de la més icònica de totes les imatges alades sense cap: la famosa Niké del replà de les escales d'accés al Museu del Louvre, que aleteja amb tanta pesantor com la grisor de pedra que l'allunya de Samocràcia, l'illa grega de l'Egeu on el 1863 el cònsol francès Charles Champoiseau va trobar-la. Potser l'anonimat fisiognòmic -i l'absència dels braços- és allò que fa que l'escultura de la deessa retingui tanta bellesa i misteri i que alhora li permeti esdevenir un model icònic omnipresent als anuncis de colònies i als cementiris catòlics d'arreu del món en forma de rèpliques, variacions i interpretacions de tota mena i materials. La superioritat de l'antiguitat expressada a través de la seva forma turgent és la que va fer que Filippo Tommaso Marinetti, al Manifest futurista de 1909, subordinés l'encís de la Niké a la velocitat d'un cotxe de carreres modern, com si fos una renovada disputa de les arts. En canvi, un altre ésser inspirat en la deessa grega, el "The Spirit of Ecstasy" (o de la velocitat) dissenyat per Charles Robinsos Sykes com a emblema dels Rolls-Royce, recupera el rostre per conjurar-se amb la bellesa de la luxosa carrosseria. I això no obstant, s'atribueixi a Cézanne un dels pensaments més bells que mai s'han arribat a dir sobre l'escultura del Louvre:

"Je n'ai pas besoin de voir la tête pour imaginer le regard, parce que tout le sang qui fouette, circule, chante dans les jambes, les hanches, tout le corps, il a passé en torrent dans le cerveau, il est monté au coeur. Il est en mouvement, il est le mouvement de toute la femme, de toute la statue, de toute la Grèce. Quand la tête s'est détachée, allez, le marbre a saigné" (Joaquim Gasquet, "Ce qui'l m'a dit", Michel Doran (dir.), Conversations avec Cézanne, Ed. Macula 1978, p.130.)

No es pot superar la bellíssima metàfora de Cézanne que veu en el marbre sagnant el dolor d'una Grècia antiga i espoliada! Tot i la pesantor de la seva constitució de marbre, la Niké s'enlaira sense dificultat. Això no passaria amb l'àngel-penell gironí. És tan pesant que necessita la buidor i no la matèria per sotmetre's als capricis d'Èol i poder giravoltar al capdamunt de l'agulla del campanar. A la Niké, tal com la veu Cézanne, no li cal ni tan sols un cap, però a l'escultura gironina, sí. Parafrasejant el deliciós assaig de Pascal Quignard, "allò absent és la imatge que ens falta i que acabem veient ens agradi o no" (Pascal Quignard, Sur l'image qui manque à nos jours, Arlea, 2014). No és menor, doncs, aquesta absència. Com devia ser aquella testa que orientava el rumb dels gironins i que evitava que perdessin el nord? La llegenda diu que l'àngel va perdre el cap de resultes de la bona punteria -o dolenta, segons com s'interpreti cap a on apuntaven- dels canons francesos que disparaven des de Montjuïc. S'imaginen? Dos soldats juguen a fer punteria prenent l'esvelta torre del campanar feia pocs anys construït com a diana. Un d'ells li diu a l'altre: "-Un got de vi si tombes l'àngel!". Et voilà!: el projectil travessa l'aire com una bala i s'endú sense miraments el cap del sant àngel protector d'una ciutat que ja només podrà encomanar-se a les ineficaces mosques de sant Narcís. Els francesos, que havien tingut per reina Marie Antoniette, la reina sense cap, i que feia pocs anys que havien saquejat les tombes reials de Saint Denis -un sant que sol representar-se sostenint el seu propi cap-, ara decapitaven el penell de Sant Miquel. Ah, la France...!

Rodolant escales de la catedral avall dies abans que les trepitgin el metge Nom de Déu i el general Álvarez de Castro als Episodios Nacionales, el cap deixa un cos orfe, ni tan sols amb esma suficient per a poder sostenir-lo, com fan els sants cefalofers. Però no perdem de vista el cap. Seguiria viu? Parlaria? A l'antiga Grècia, el cap segat de la Gorgona seguia fulminant els seus enemics; i el cap d'Orfeu aconseguia cantar des del riu estant. I encara, a la Divina Comèdia, el cavaller i trobador Bertran de Borm, que el poeta Dante castiga a l'infern amb el cap separat del cos per haver sembrat la discòrdia, apareix irat i maleint amb el cap sostingut a guisa di llanterna, una imatge terrorífica que interpretà el burí de Gustave Doré (Gustave Doré, The Doré Illustrations for Dante's Divine Comedy, Dover Publications, Nueva York, 1976; Annie Renonciat, La vie et l'oeuvre de Gustave Doré, Paris, Bibliothèque des Arts, Paris, 1983). El cap de l'àngel gironí potser no hauria estat tan malèfic: bona prova d'això és que no hi ha constància d'una revenja contra els soldats francesos, perquè podria haver estat ben bé així. Un dels relats més gore de decapitacions revenjatives apareix a La llegenda de Sleepy Hollow, escrita pels volts de 1820 pel novel·lista Washington Irving, que explica la història del fantasma d'un mercenari alemany que havia participat a la Guerra d'Independència americana, on va perdre el cap de resultes d'una canonada. Aquell soldat, irònicament conegut amb el malnom del tallacaps, interpretat al cinema per Christopher Walken a la versió que en va fer Tim Burton, sembra el terror pels boscos del voltant, on errant cada nit busca desesperadament el seu cap perdut en la batalla. No hi ha constància que això passés ni a la Devesa ni a la Torre Gironella.

El cap decapitat de l'àngel de la catedral de Girona caldria imaginar-lo com un d'aquells caps habituals dels espectacles d'éssers fantàstics i monstruosos, quan "el passin i vegin" era el reclam de la curiositat en les fires decimonòniques. Els gironins engalanats per Fires entrarien en un tendal tènuement il·luminat per unes bombetes de llum groga i cansada. Una vegada a dintre, una veu rovellada els anunciaria, abans d'enretirar un drap de tafetà rònec que deixarà al descobert un dels grans moments de la iconoclàstia gironina, el cap parlant de la l'àngel de la catedral. Aquell meravellós oracle citofònic de llautó, com aquells ninots fonògrafs envidriats en aparadors, faria les delícies dels visitants i el boca-orella dels seus fabulosos vaticinis s'estendria per arreu de la província. Però com el cap parlant d'Antonio Moreno que intenta enganyar el Quixot durant la seva visita a Barcelona (Miguel de Cervantes, Segunda parte del ingenioso Caballero don Quijote de la Mancha, 1615, ed. de Francisco Rico, Instituto Cervantes, 1997-2020, capítulo LXII: "Que trata de la aventura de la cabeza encantada, con otras niñerías que no pueden dejar de contarse"), un jove seminarista capsigrany hauria sospitat que aquella màgia només podria ser obra del dimoni. Esmaperdut, el cap endimoniat de l'àngel de la catedral hauria acabat abandonat entre la ferralla d'un desguàs a l'aire lliure de Sarrià de Ter.

És en aquest terreny de l'imaginari incert i capriciós on comencen les llegendes. Diuen els qui freqüenten a diari el Museu d'Història de Girona i coneixen bé els seus secrets més íntims i inconfessables que quan s'acosten Fires, sobretot la nit abans de Difunts, se sent un profund udol metàl·lic. Els més escèptics no en fan massa cas i asseguren que són els brams d'algun ferro vell que grinyola, però per si de cas és millor passar amb compte pel costat de l'àngel sense cap, ni nord, ni esma.

Tornar