Marta Marin-Dòmine
Podria ser una escena del segle XI, en aquest call, o fins i tot del XVIII en un shtetl de l'Europa de l'Est.
Una dona jau allitada a punt de donar a llum. A tocar d'on és, es veu la llevadora i d'altres dones del veïnat que es belluguen atrafegades amb draps i pots d'aigua bullent. A l'estança no hi ha cap home. No hi deixen entrar tampoc cap metge. L'ambient és feixuc, les dones acaronen la partera, li eixuguen la suor, li donen la mà. Fa una estona, s'han afanyat a col·locar per tota la cambra amulets per foragitar la dissort, mentre que la llevadora ha esmunyit un pergamí sota el coixí on ara jeu la dona. Se sap les fórmules màgiques de cor. Les ha recitades centenars de vegades en altres cases i ara es prepara per a tornar-les a mormolar a l'orella dreta de la dona que es prepara per parir. Cal que les tingui en ment quan les contraccions es facin més fortes i comenci un procés que de segur durarà hores: Adam, Hava, Houtz Lilit. Senoi, Sansenoi, Samangelof…, i la partera s'imbuirà de la seva protecció sense saber-ho, com si la suor, la saliva i les llàgrimes en fossin el lligam conductor.
Cal protegir el futur nadó de la rebel Lilit, primera dona a poblar el Paradís i única a fugir-ne per haver-li estat negada la llibertat. Es diu que Lilit, enfurida, busca revenja en la petita vida dels nadons, i que la seva còlera només sucumbeix quan en el moment del part s'invoca els àngels Senoi, Sansenoi, Samangalof i la llevadora recita: "Adam, Eva, que fugi Lilit..."
A l'edat mitjana, la federació d'estats que representava la Corona la d'Aragó era una força política, comercial i cultural important, i un espai de convivència de tres religions monoteistes que van contribuir no només a la pluralitat cultural sinó científica i tècnica. La pràctica de la medicina, reservada principalment als homes, va donar metges il·lustres com Guillem Colteller de Girona, però també cal afegir-hi l'ofici de les dones metgesses que van haver de superar prohibicions com és el cas de Gueraula de Codines, deixeble del metge àrab Bonfim de Vilafranca, i d'Astruga, casada amb el rabí Astruch Hasdai de Saragossa, i de Francesca de Barcelona.
L'àmbit del part era reservat exclusivament a les llevadores, que no es limitaven a assistir la partera, sinó a instruir-la en el coneixement de les necessitats del nadó i en la cura del propi cos tant del punt de vista mèdic com estètic Aquest és un espai que els serà arrabassat tant a elles com a les metgesses a mesura que s'avança en l'època moderna i s'assimila la dona amb el diable i les seves pràctiques mèdiques amb la bruixeria.
L'inici de la vida. El sexe femení. El sexe de la dona?
Quan la ginecologia s'institueix com a disciplina especialitzada al segle XIX, s'estableix també una mirada altament sexualitzada sobre el cos de la dona, de manera que els seus mals passen a ser percebuts com el resultat de la seva naturalesa "femenina" .El cos de la dona esdevé, doncs, el sexe per antonomàsia. Arraconat queda el saber acumulat de les dones sobre el seu propi cos, i amb això el coneixement transmès per les llevadores, les remeieres, les metgesses. I també les filòsofes i les poetes. Totes diuen sobre el cos i els sentiments, les malalties i els desamors, els encanteris i els parts, els mals de l`ànima i els plaers.
Per a la ciència oficial, el cos de la dona és la desviació del patró universal representat pel cos de l'home. L'especificitat de la fisiologia del cos de la dona, més que una particularitat, és considerada patologia, histèria, follia.
L'abordament del cos femení pel biaix de la seva funció reproductora -una font de vida i a la vegada de misteri- va generar un seguit de pressupòsits que van significar veritables esculls. La ciència, paradoxalment, en comptes d'obrir aquest cos a la llum, va contribuir a estendre'n la foscor, obcecat com s'estava a trobar l'essència de la feminitat. En aquesta fixació, la mirada de la ciència s'encega, i les dones esdevenen estranyes a si mateixes.
"La sexualitat femenina, aquest continent fosc" va pronunciar Sigmund Freud, com si la saviesa del geni veiés limitat el seu abast a l'hora de comprendre el "misteri femení". Es diria, així, que el saber científic i psicològic sobre el femení s'ha construït de manera lacunar, deficitària, atribuint aquesta manca de saber total al caràcter làbil de les dones, a la seva foscor, en el misteri suposat que amaguen el sexe i la reproducció.
Com cap altra, la disciplina ginecològica comprèn i segmenta totes les edats i arriba fins i tot a englobar les emocions derivades de cada etapa: la menstruació, la reproducció o la seva absència, l'avortament, la maternitat, la menopausa i les malalties associades. Totes, vicissituds biològiques que d'alguna manera o altra s'associen més que a la vitalitat, a les disfuncions i a les patologies, a les alteracions de les emocions i els estats mentals.
El femení atreu, però també terroritza, la vagina devora, la matriu roman invisible, la seva força paralitza, la seva vellesa repugna.
El femení és un misteri, van dir els savis, i exiliaren el cos de les dones a la nit.
"Vaig veure-ho tot, com cap altre home abans ho havia vist", escriu a la seva autobiografia J. Marion Sims, publicada el 1884, un dels fundadors de la ginecologia mèdica nord-americana.
El 1845 Marion Sims havia aconseguit construir un eixamplador fet d'estany que s'encaixava a les parets de la vagina i que rudimentàriament va esdevenir un precursor de l'espèculum contemporani, l'estri que de manera rutinària s'utilitza per observar la vagina i el coll de l'úter a les revisions ginecològiques. A Sims li van servir de material d'investigació les pacients blanques, però sobretot un seguit de pacients negres, propietat dels esclavistes de la zona on tenia la seva consulta, a Montgomery, Alabama.
La introducció de nou instrumental mèdic va córrer paral·lel a la utilització massiva d'un nou mobiliari ginecològic que afavoria la posició del metge en detriment de la comoditat física i emocional de la pacient. Sims, tot i així, feia estirar les pacients de costat, una posició més confortable i menys degradant psicològicament que no pas la que es fa servir de manera generalitzada avui en dia, panxa enlaire i amb les cames obertes damunt la taula d'exploració. Aquesta posició també es va generalitzar en el moment del part i va acabar desplaçant la cadira de part vigent fins aleshores, i d'altres posicions per donar a llum -a la gatzoneta, asseguda, de genolls...-
Despullar-se, cobrir-se amb una bata que no se sap mai si ha de quedar oberta per davant o per darrere, enfilar-se a la taula d'exploració ajudada per l'escambell, estirar-se de panxa enlaire. El ginecòleg o la ginecòloga entra i diu de baixar el còccix encara més arran del marge de la taula, obrir les cames, col·locar els peus als reposadors que hi ha a cada extrem. Una sent que el cos queda separat en dos, amb una part que és objecte de la mirada de l'altre. Després, el crec-crec de l'espèculum que s'obre, la nosa de la seva introducció a la vagina, la fredor quan és de metall, de vegades el dolor de l'eixamplament. L'altra part del cos, atenta al soroll de l'instrumental i als moviments de l'especialista.
El 1971, Carol Downer i Lorraine Rothman van fundar a Los Ángeles el Centre de Salut de la Dona on a les dones se'ls ensenyava a autoexplorar-se el cèrvix, ajagudes a terra i amb l'ajuda d'un espèculum, una llanterna i un mirall. A més d'una pràctica mèdica, aquell acte es convertia en un gest polític adreçat a demostrar que la posició d'examinació ginecològica imposada per la classe mèdica no deixava de ser una forma de control i una mistificació del cos de la dona, que un cop més era objectivat.
En els darrers anys, nombrosos han estat els col·lectius de dones que han denunciat des de les xarxes socials el protocol ginecològic que en molts casos no té en compte la complexitat afectiva de les exploracions efectuades en una part íntima del cos de les pacients. Les enquestes realitzades en diversos països han donat xifres altes -gairebé del 50%- que donen compte de la incomoditat ressentida per les dones en les visites ginecològiques, i un nombre no gens menyspreable de violències i abusos de la part del personal mèdic tant masculí com femení.
Des de la denúncia s'exigeix una formació adequada als estudiants i les estudiants de l'especialitat de ginecologia per prevenir el tractament a cops vexatori i molt sovint paternalista de què són objecte les dones a les consultes.
No es pot evitar remetre l'instrumental mèdic als ecos del dolor físic i emocional de vegades ressentit. La taula d'examen ginecològic i obstètric també rep el nom de "poltre", i els reposadors, el d'estreps".
"Per a mi, la imatge de la mare amb el seu infant no és moralment més creïble ni més valuosa que la imatge de qualsevol altre dona", escrivia Adrienne Rich el 1976, en el seu llibre Nascuda de dona.
Dona-Natura? Dona matèria? Mater. Essència.
Hystera, uterus. Ventre de dona. Ventre caòtic, ventre revoltat. Histèria.
Durant molts segles la dona ha estat considerada un home imperfecte que posseïa un òrgan, l'úter, animal inquiet, que furgava les entranyes de les dones i exigia procrear. La plenitud, inversa cara de la buidor, s'assolia, deien, amb l'embaràs.
Cos buit o cos ple. Un cos que arriba a ser aliè al propi ésser de la dona, un cos que, sovint, es revolta contra aquesta alienació.
Un corrent força important del feminisme dels anys 70 que va tenir en Shulamith Firestone una de les seves representants més visibles, va veure en les noves tecnologies reproductives la superació de la subjugació femenina a la reproducció biològica. Paral·lelament, un altre corrent de pensament feminista va intentar donar un valor nou a la maternitat a partir d'una nova manera d'aprehendre el propi cos. Es tractava de viure amb el cos, integrant-lo a l'experiència de ser com a subjecte. Així, la maternitat havia de deixar de ser alienant, i el fetus de ser experimentat com un vida invasora. El 1976, Adrienne Rich, a Nascuda de dona, escrivia, "Crec que hem de considerar el nostre físic com un recurs i no pas un destí".
Això no obstant, Rich va preveure el risc que suposaria una atenció excessiva a l'embaràs i la maternitat, experiències que podien ser convertides en funcions privilegiades dins del sistema consumista, i que podien desplaçar altres exigències socials en què les dones i els seus fills i filles continuaven sent subjugades: la pobresa, la salut, l'educació, la discriminació de les dones de les minories ètniques i sexuals.
A finals dels anys 80, Rich va saber veure també que la societat occidental no pararia d'anar glorificant la vida familiar, fos quina fos la posició sexual de les persones que la integren, i subseqüentment la maternitat.
Adrienne Rich va ser força crítica amb les feministes blanques de classe mitjana que afirmaven la superioritat moral de la dona pel sol fet de tenir un cos que era capaç d'engendrar, un ideal certament hereu dels valors femenins del segle XIX.
Aquestes paraules continuen tenint un fort ressò avui dia, ja que demanen una reflexió continuada sobre la funció social que s'ha atorgat a l'embaràs i a la maternitat, i els esculls que pot tenir en aquelles persones que des de qualsevol elecció sexual i genèrica es decideixen a ser mares.
Ajuntament de Girona – Museu d'Història de Girona • Carrer de la Força, 27 - 17004 GIRONA • Tel. 972 222 229 • museuhistoria@ajgirona.cat