The things that were Temporary exhibition

Passejar atzarosament per entremig de les parades d'una descarregada d'antiguitats, d'aquestes que tants caps de setmana apareixen en no-llocs, sovint sense el glamur dels marché aux puces de les pel·lícules franceses però igualment apreciades, em duu a pensar en el sentit d'aquells objectes apilonats sense cap ordre, abocats com si fossin daus damunt d'una catifa verda d'una taula de joc. És així, en com cauen, que els visitants hi busquem el doble set, el paper antiquíssim, el vinil introbable, la moneda única, l'edició raríssima. Ens llevem aviat, com els boletaires que a trenc d'alba ja són a bosc, per ser els primers en furgar en el passat d'uns objectes que un dia van ser molt presents per a algú altre. Ran de terra, però, són inerts.

D'entre el desgavell d'objectes n'hi ha uns que no puc evitar no remenar-los: les fotografies. Estibes d'imatges de persones mudes que parlen i clamen des del silenci d'allò que un dia van ser i representar. Com les ruïnes. Sento el mateix amb la contemplació de les cases de pagès abandonades. Penso en allò que van ser, en les persones que hi van viure i en la duresa de les feines que hi feien. I també en les gallines, les calaixeres i els escons al voltant de la perola penjada sota la gran campana de la llar de foc de la cuina. ¿Què pensarien els fantasmagòrics protagonistes d'aquelles fotografies sembrades per terra, grapejades per mans desconegudes, si sabessin que el record d'allò que un dia van ser seria exhumat dissabte rere dissabte? ¿I si estiguessin en un arxiu -em pregunto-, degudament guardades i classificades i en unes condicions d'humitat òptimes i a disposició de qui volgués estudiar-les? Semblaria que aquesta última opció atenuaria la meva inquietud inicial, però immediatament se m'apareix una mòmia, impassible al pas del temps, tot esperant una arqueòloga que la desenterri per envitrinar-la en un museu de les cultures. Vet aquí el dilema: ¿ponderem de la mateixa manera un mateix objecte mentre té una vida que en podríem dir útil que quan ha deixat de tenir-la? ¿Veiem igual la calaixera de l`àvia quan aquesta encara viu que quan ja no hi és? És evident que no. Com tantes masies que se'ns fan invisibles mentre s'hi feineja. Cal l'oblit i l'abandonament i la dosi justa de pols perquè els béns, materials i immaterials, es trasmudin i assoleixin una nova condició. Només així podem entendre la fascinació que sentim per les ruïnes, a les quals aboquem la nostra pròpia condició d'éssers caducs.

La ruïna, no ens enganyem, és una de les formes més visibles de la revelació del pas del temps. D'aquí prové l'èxit dels quadres de vanitas en el context de l'Europa catòlica de l'Antic Règim. Les calaveres, els esquelets, els rellotges de sorra, el fum o les bombolles de sabó no són res més que evocacions de la nostra pròpia fragilitat. Ni tan sols els pastors que habiten l'Arcàdia se n'escapen. La ruïna és una metzina que ens fascina i alhora ens fa caure en la nostàlgia del temps que hem viscut, de la joventut perduda. I si aquesta ruïna és evocadora d'un passat esplendorós, d'una adolescència de porpra i or, els estralls que causa en nosaltres poden ser com els que sent l'artista que dibuixa Johann Heinrich Füssli, visiblement afligit per la grandesa d'una antiguitat que copsa a través de les seves restes grandioses. (L'artista desesperat davant de la magnitud dels vestigis clàssics, c. 1778-79, Kunsthaus de Zürich) Com si fóssim un Sísif que carrega el pes del món sobre les espatlles, la ruïna ens afligeix i ens devora. El filòsof Diderot hi va pensar molt, en el sentit de la ruïna. En la seva condició de salonnier i davant de l'obra Ruine d'un arc de triomphe, et autres monuments, del pintor Hubert Robert exposada al saló de 1767, ens demanava que sentíssim l'impacte que ens causava "[...] Nous attachons nos regards sur les débris d'un arc de triomphe, d'un portique, d'une pyramide, d'un temple, d'un palais, et nous revenons sur nous-mêmes. Nous anticipons sur les ravages du temps, et notre imagination disperses sur la terre les édifices mêmes que nous habitons. A l'instant, la solitude et le silence règnent autour de nous. Nous restons seuls de toute une nation qui n'est plus; et voilà la première ligne de la poétique des ruines". (Aquesta reflexió és un dels passatges més cèlebres de la seva teoria sobre la poètica de les ruïnes. J.Assézat, Oeuvres completes de Diderot. Beaux-Arts. Arts du dessin. Salon de 1767 publié en 1796, Paris, Garnier frères, , vol. XI, 1877, p.227)

La ruïna ens fascina i ens amenaça; i ho fa sense concessions ni miraments. Unes vegades la percebem simplement com allò que vam ser i altres ens intimida recordant-nos que té la capacitat de destruir-nos. Només cal mirar qualsevol gravat de G. B. Piranesi per adonar-nos que és a través de la grandesa de les seves ruïnes en blanc i negre que aquella civilització romana va convertir-se en un imperi capaç de dominar el món. La ruïna, però, també pot instal·lar-se en el més profund dels nostres somnis. Unes vegades se'ns revela com aquell amor impossible que roman a l'altra vorera, punyent i dolorós i que ens mena a la melangia. Altres se'ns apareix com un malson, com la visió fantasmagòrica dels somnis de la raó de Goya o les ruïnes de la pròpia arquitectura de John Soane, reproduïda en la decadència de l'edifici del Banc d'Anglaterra pel pintor Josep Michael Gandy. (Joseph Gandy, Vista d'ocell del Banc d'Anglaterra de John Soane, 1830. Sir John Soane Museum, Londres.) Fins i tot, con explica Jean-Yves Jouannais al seu bellíssim assaig sobre la utilitat de les ruïnes, la ruïna pot manifestar-se sense que realment la veiem. A la fi del segle XIX, Gottfried Semper -ens diu Jouannais- ho va expressar a la Ruinenwert theorieque, la teoria segons la qual tota construcció havia de ser pensada amb l'únic propòsit de ser destruïda i convertida en ruïnes, en meravelloses ruïnes. El valor estètic d'una obra depenia, doncs, de la capacitat d'evocar la seva pròpia destrucció, un principi que no va desaprofitar Albert Speer, l'arquitecte del nazisme, per suggerir la idea de la pervivència mil·lenària del Reich. (Jean-Yves Jouannais, El uso de las ruinas. Retratos obsidionales, traducció de José Ramon Monreal, Acantilado, 2017.)

Les excavacions del mercat del Born de Barcelona van revelar una ciutat destruïda, exposada de nou a la ignomínia a la qual va ser sotmesa. Abans de 1714, una part molt important del bulliciós barri de la Ribera va ser arrasat per construir-hi al seu damunt la Ciutadella borbònica. No obstant, el Born no va esdevenir una altra Teufelsberg, la muntanya del diable de Berlín emergida artificialment de les runes acumulades dels edificis bombardejats durant la segona Guerra Mundial; la llosa de les tones de runes va impedir que n'emergissin les ruïnes de la civilització alemanya, i no va permetre ni tan sols que hi renasqués l'au fènix del nou Reich. Ben al contrari, del Born no en va ressuscitar una societat enrunada, sinó un jaciment curull de ruïnes, prenyat de testimonis de milers de fragments ceràmics, bales de canó, murs, clavegueres, enllosats, paviments, argolles...que degudament exposats en vitrines clamen, com un cor de mil veus, que un dia van ser testimoni de quelcom molt viu. Ara que és una ruïna i, havent assolit aquesta condició, s'hi evoca la memòria d'una societat. De fet, la vivor sempre s'hi havia intuït, com si fos un d'aquells fantasmes que deambulen per les cases deshabitades, perquè al damunt hi trafeguejaven els venedors ambulats del mercat gros d'abastaments de Barcelona. Mort i vida separats només per un fi estrat de lloses ceràmiques.

Cal, però, reconstruir les ruïnes? No seria millor deixar-les tal com se'ns presenten? Quina necessitat tenim d'enllustrar-les i treure-n'hi la pàtina del temps que les embruta i les enllota? Les momifiquem i falsegem, quan les encapsulem en vitrines? La meva condició d'historiador m'impedeix no veure-les com un document i com a portadores d'una informació valuosa, ho admeto, però així i tot no les hi traiem quelcom de la seva poderosa fascinació quan les alterem de la seva decadència evocadora? Quan les ordenem, museïtzem i estudiem; quan les convertim en ruïnes per se, no estem lluitant contra la fatalitat que expressava Publi Ovidi a les Metamorfosis?:

"Tempus edax rerum, tuque, invidiosa vetustas,omnia destruitis vitiataque dentibus aevi paulatim lenta consumitis omnia morte! [Oh temps devorador de la realitat, i tu envejosa senectut, tot ho destruïu i corrompent-ho tot amb les dents de l'edat a poc a poc ho consumiu en una lenta mort]" (Ovidi, Metamorfosis, XV, 234-236)

He estat pensant en aquest contrasentit que fa que la ruïna n'esdevingui, perquè en realitat necessita de la nostra intervenció. Fixem-nos-hi: els atuells i fragments de ceràmica localitzats el 2019 a la casa número 2 del carrer de la Pujada del Pont de Pedra de Girona formaven part de la plementeria d'una volta. Són ceràmiques fragmentades, sobrants d'una bòbila, terrisses trencades que serviren de material de farciment. En la majoria dels casos, ni tan sols van arribar a ser pròpiament objectes i, si en van ser, el seu ús domèstic els va acabar fent malbé. Van ser ceràmiques que no foren del tot, rebuigs de projectes que no arribaren a materialitzar-se ni a complir la funció per a la qual havien estat tornejats i cuits, detritus malgastats i inservibles. Redescoberts de nou, ara tornem a tenir un ús que els havia estat retirat. Eren runes que en museïtzar-les hem convertit en ruïnes. Cap càntir va portar aigua ni cap plat va greixar-se. I això no obstant, els presentem com a testimonis d'un passat que no van veure ni viure més enllà de la foscor dels murs. Si de cas són objectes rebutjats que ens parlen de l'existència d'uns altres, cosins germans seus que sí que ho foren. I potser són, en el fons, com l'essència mateixa del passat: un rastre, una ombra d'allò que van ser. L'altre conjunt de fragments de ceràmica pot tenir un sentit lleugerament diferent. Cobria el micvé de la sinagoga gironina, com si -aquí sí- la runa hagués volgut ensutiar deliberadament l'espai de purificació, la memòria d'una comunitat i del mateix passat jueu de la ciutat. Potser per això val la pena conservar, també, no només els objectes ruïnosos, sinó pensar-los com a runes, com a pols de la memòria desenterrada. Al cap i a la fi, el llibre del Gènesi augurava el destí de la criatura divina en els mateixos termes: "Pols ets i en pols et convertiràs (Ge 3,19)."

Return