Rosa M. Gil Tort
El ventall és una complement de la indumentària femenina en bona part prescindible. I aquesta qualitat de contingent, en relació amb la resta de peces estrictes del vestir, el revesteix d'una càrrega sociològica i documental gens negligible. La seva presència en mans majoritàriament -tot i que no exclusivament- femenines, el fa testimoni de vivències que esdevenen matèria històrica.
La seva possessió i ús indiquen un cert estatus de mans desvagades. No es pot fer feina i ventar-se alhora, i per això el seu ús es reservava als salons i a les esglésies. El so compassat del ventall, a missa, al ball i al teatre, l'obrir i tancar de les barnilles i el copejar rítmic al pit acompanyaven la visió intermitent del rostre i la pitrera. Al voltant, s'escampava una alenada sincopada d'aire tebi barrejat amb l'olor de perfum i de les pólvores. Les més agosarades, sovint les més madures, desplegaven inclements el vano, fent sentir l'espetec encadenat que atreia les mirades. Obrir i tancar per introduir una observació o refermar una opinió. Les més tímides, sovint més jovenetes, assajaven el joc de la seducció en l'aprenentatge de l'elegant moviment, amb caigudes d'ulls i alguna mirada de picardia. I el llenguatge del ventall, codi secret per comunicar-se, en temps de carabines i mares zeloses, era una iniciació a la vida que les grans ensenyaven a les joves, en un context en què la seducció i el flirteig era sovint l'única porta d'entrada a la vida adulta.
El ventall es va popularitzar al segle XVIII, especialment a França, amb fàbriques importants i companyies que els importaven de l'Orient. El seu ús alleujava les angoixes i els desmais d'unes dones vestides per ser contemplades i no pas per viure. Les cotilles asfixiants i les múltiples capes de roba, a més de fer difícil una vida activa, dificultaven la respiració a les seves propietàries. Aquell artilugi de ventilació personal tal vegades dissipava puntualment les ferums dubtoses d'aquelles corts tan allunyades de l'aigua clara i el sabó. I així, lligades a la imatge de la noblesa, aquell enginy lleuger i versàtil va estendre's per salons i temples. El seus materials, fustes nobles, nacre, carei i seda natural, el feren objecte de luxe, i la inspiració dels artistes va definir una iconografia de salons versallescos, escenes bucòliques i flors multicolors. El romanticisme floria en el reducte a mesura que representaven aquells cenacles de frivolitat continguda.
I així es va crear la moda, que va ser seguida per totes les capes socials, evocant el luxe dels palaus en la indumentària i, sobretot en els complements. I en aquest punt la producció mundial va créixer, i un dels nuclis més pròspers va ser la ciutat de València. També se'n fabricaven a Barcelona i arreu, a més dels que se seguien important.
Hi hagué ventalls corrents, més o menys cars, segons l'estatus, que tota dama portava a la bossa. Ventalls de noces, d'ivori i randes blanques, que les núvies estrenaven, per guardar tot seguit com el record del que havia de ser el dia més feliç. I molt més cap aquí, ventalls de fira i revetlla, regal dels que jugaven a ser pretendents per una nit. I també ventalls etnològics, com els orientals de les geishes i els extremats de les flamenques. Tot plegat per a un temps de constrenyiment sense aire condicionat, i molt de temps per esperar.
La contemplació d'aquesta peça anònima, maltractada pel temps i l'abandonament, ens interroga sobre la seva propietària. Qui devia ser la inconeguda que el menava rítmicament? En quins escenaris mundans, familiars o litúrgics el desplegava? Quins somnis vetllava, quines mirades, quines promeses i quins desenllaços? Va ser el ventall flor d'un dia, o d'una nit? Va ser el primer d'una bella col·lecció adquirits per a cada ocasió? I quin va ser l'entorn que el va acollir fins al seu abandonament al fons d'un calaix o d'un armari? Quins objectes va tenir com a companys de viatge? Llibres? Agulles i didals? Rosaris? Quin espai vital compartia, quin barri, quin carrer, quina casa? Quantes mans el varen ventar i quantes vides va tenir? Tot plegat per adonar-nos que darrere de cada objecte hi ha una vida, i que la peça més quotidiana és testimoni d'un passat que a poc a poc, gest a gest, confegim entre tots.
A casa guardo una cadira baixa vella i repintada. Era la cadira on seien els avis a fer feina, a desgranar fesols, a enllestir palangres... La balca, gairebé soldada i lluenta pel pas dels anys, segurament guarda la pols de tantes estones de feina, l'olor de tants menjars a la vora del foc, el ressò de tantes converses a mitja veu. Els nostres mobles ens acompanyen en els nostres dies i són testimonis muts de les nostres vides. Els escollim amb la il·lusió que ens faran servei, ens regalaran la vista i contribuiran al confort de la llar que somiem. I a poc a poc, de tan presents, gairebé no els veiem, perquè són una prolongació de nosaltres mateixos, vincle que es fa evident quan, lluny de casa, enyorem el toc de la fusta i el cruixir de la balca sota el nostre cos. Aquesta relació és tan vella com la primera llar i la primera cadira, i per això ens resulta tan interessant la reflexió que es desprèn de les seves formes i del seu estil.
Quan els Bartina, que van decidir construir la seva casa d'estiueig a les Pedreres de Girona, en aquell projecte de passeig burgès enlairat de la ciutat, lluny de les muralles, de les ombres i les humitats dels vells carrers, varen decidir encarregar alguns mobles als germans Busquets, perquè els trobaven ben fets, pràctics i un punt bells. Potser mai es varen parar a pensar en els valors que emanaven: la tradició de la casa pairal, passada pel sedàs de la cultura, amb referents històrics al barroc, tan català, i amb aquella cosa tan moderna i transgressora a l'època que representava trencar amb els estereotips del luxe més fatu, propi del gust de la petita noblesa i els terratinents. La nova burgesia somiava envoltar-se d'un estil nou, que agermanés tradició i austeritat i desterrés la quincalla importada que dominava en les cases benestants dels rics d'abans. La depuració dels elements decoratius, d'inspiració barroca, la perennitat dels materials més tradicionals com la fusta i la balca, i el collage intel·lectual i cultural, que representava la recuperació dels vells oficis, eren signe de modernitat.
Passats cent anys, en aquesta nova mirada a la tradició hi podem trobar ressonàncies europees, però sobretot, hi llegim Rafael Masó, Eugeni d'Ors i Joaquim Folch i Torres i aquella atenció als detalls en la il·lusionada construcció d'un país nou, entre la tradició i la modernitat.
Aquest moviment gloriós va escampar-se com una taca d'oli per les cases d'aquella burgesia de professionals, intel·lectuals i industrials, en les obres d'arquitectes com Jeroni Martorell, Rafael Masó, Josep Danés, els germans Puig Gairalt... i tota una generació dissenyant un estàndard de mobles lligats a les cases urbanes i també a l'estiueig més selecte, com el conjunt de s'Agaró, i també les que aquella burgesia va anar construint en els pobles de la costa, fins i tot ja passada la guerra. D'aquesta manera, el somni noucentista, que en l'àmbit polític va ser breu, va perpetuar-se durant algunes dècades en els interiors catalans més benestants.
Contemplant aquesta cadira, no puc deixar de pensar en la capacitat evocadora dels mobles com a suport a les nostres vides. I les cadires, els que més. És on ens asseiem a reposar, a menjar, a compartir estones amb els nostres. Ens acullen com un bressol i algunes, com la que mostrem a l'exposició, són també setial d'autoritat del pare i de la mare, de la joventut vigorosa a la vellesa contemplativa, un tron domèstic on contemplar el pas del temps. Sovint aquells menjadors d'aquelles famílies tenien les cadires estrictes, per a la fillada i acompanyants, i les dues cadires de braços, per al pare i la mare. El pare, el del poder econòmic, a qui rendir comptes dels talents i voluntats que dissenyaven un futur. La mare, la de l'autoritat tendra i ferma alhora, per compartir confidències amb fills i filles i gronxar els nets amb cançons de falda. I de tant compartir contacte, el nostre cos es fa a la seva forma i el seient s'adapta a les nostres corbes. Quan ja no hi siguem, seguiran parlant de nosaltres en el silent estar de les coses inerts.
Aquest conjunt de rajoles varen omplir de color el pati cobert del primer pis de la Casa Ensesa bastida per Josep Ensesa Pujadas a la carretera de Barcelona el 1913, annexa a la seva farinera, La Montserrat, al costat de la via del tren de Sant Feliu de Guíxols, i ben a prop de la línia que portava a França des de Madrid. L'industrial va encarregar el projecte a l'arquitecte, amic i veí, Rafael Masó Valentí.
Potser per aquella ubicació enmig de camins de ferro i de carreteres, els Ensesa varen voler tenir un recés tancat on entrés la llum i no pas el brogit de la ciutat que es deixondia, i al qual ells contribuïen amb les seves indústries i magatzems. Potser el jardí de la casa els semblava poc íntim, al costat de l'espai destinat als carros i camions carregats de farina. Potser la família anhelava un clos privat amb llum, aigua i flors, un petit jardí domèstic i artificial, un eixida particular on gaudir del pas del temps, del riure dels infants, de les estones de platxèria.
Per això l'arquitecte va dissenyar aquell espai, com una caixa de vidre on la llum descendia per la claraboia i reverberava en les rajoles vidriades que el seu amic i company Lluís Planas havia dissenyat. Amb la tria del disseny de l'amic, el convocava en la il·lusió del projecte Masó, que va encertar en dissenyar aquell espai com una càpsula del temps, separada de la formalitat noucentista, que les campanetes declinades en tots els materials, però sempre estilitzades en la geometria de la forma, imposaven en tota la casa.
El pati cobert tenia testos i flors enfiladisses de color rosa, perennes en la ceràmica dibuixada per l'amic de Masó, i una font, de factura clàssica, amb un àngel de la guarda, dissenyat per un altre amic, Joan Baptista Coromina, per vetllar els jocs dels infants, vigilats per les mainaderes, abillades de blancs i emmidonats davantals.
Per asseure's, sillonets de vímec d'aire balneari, lleugers i acollidors com la llum que banyava la sala. Un petit paradís burgès, a cobert de mirades, on passar les hores conversant, llegint, brodant i somiant…
Avui la casa acull els primers balboteigs musicals d'una gernació de mainada, i l'expertesa creixent dels més grans. Hi romanen les campanetes de Masó, però les enfiladisses de Lluís Planas es van marcir un dia, i l'àngel de la guarda del ceramista Coromina ja no vigila els infants. Va volar. Això ja ho tenen les rehabilitacions, que no es conserva tot el que es vol i, com deien les àvies, en cada bugada es perd un llençol.
Ajuntament de Girona – Museu d'Història de Girona • Carrer de la Força, 27 - 17004 GIRONA • Tel. 972 222 229 • Terms of use