The things that were Temporary exhibition

Girona era una lleixa, una biblioteca, una escola, un indret d'estudi, un debat, dits que puntegen pàgines, boques que reciten o canten lliçons, cervells que memoritzen, ànimes que s'acorden amb el cel, cossos que preguen amb reverència. Seu d'una de les comunitats jueves més importants del país durant l'edat mitjana, Girona destacà pels seus rabins, pels seus mestres, per la seva Acadèmia talmúdica, juntament amb les de Barcelona i Perpinyà. L'estudi és consubstancial al judaisme: tot rau a aprendre, entendre, aplicar i estimar el text revelat de la Torà i dels comentaris sants dels savis de la Mixnà i del Talmud. Tot seguit, cal agrair els manaments de Déu amb pregàries, resos i cants, amb bons desitjos, amb bones paraules i bones accions. Per no desviar-se d'aquesta senda, cal sempre una mà de mestre que guiï, que corregeixi, que marqui exemplarment un capteniment moral i ètic que s'acordi amb les paraules divines i amb les reflexions dels erudits de la Torà, els rabins. Aquests creien de debò que "tot el que va ser creat els sis primers dies de la Creació, necessita accions complementàries: la mostassa i els tramusios s'han d'endolcir, el blat s'ha de moldre, i l'home s'ha d'instruir" (Bereixit Rabbà 43,2).

Les escoles jueves sovint les finançava cada comunitat, o bé confraries particulars de fidels que asseguraven que els infants rebessin l'educació religiosa pertinent, com era el cas de la comunitat jueva gironina. Els infants jueus, després dels seus estudis primaris sobre la Bíblia, les pregàries i la Mixnà, si no es dedicaven a fer d'aprenents de les professions dels seus pares o parents, estiraven els estudis fins als quinze anys. Només aquells alumnes que demostraven tenir una ferma vocació d'estudiar continuaven fins als vint amb els estudis superiors a les yeixivot o acadèmies rabíniques on, a banda d'estudiar els grans tractats del Talmud, també s'endinsaven en l'estudi de les ciències profanes segons l'Organum aristotèlic amb matèries com filosofia i matemàtiques que incloïen la geometria, l'aritmètica, l'astronomia i la música. Les classes sovint es duien a terme a la casa particular del mestre, però en algunes ocasions les comunitats cedien espais per a les sessions d'estudi, generalment a la mateixa sinagoga si no hi havia una ‘Casa d'estudi'. Les acadèmies es mantenien gràcies a les donacions que feien alguns particulars, i de vegades alguns fons donats en caritat també servien per finançar la compra de llibres i de manuscrits. No tenim constància, però, que les nenes accedissin a cap d'aquests estudis, per bé que particularment, algunes aprenguessin l'alfabet hebreu, la Bíblia o, fins i tot, la professió mèdica. On sí eren vetades era a les acadèmies talmúdiques, on s'ensenyava que "Qui ensenya Torà a la seva filla, l'ensenya a ser promíscua" (Talmud de Babilònia, Sotà 21b), però eren més condescendents amb altres ensenyaments: "Les noies poden estudiar grec: és un ornament" (Talmud de Jerusalem, Peà 1,1).

Talmud és una paraula hebrea que significa "estudi", "aprenentatge", i és també el nom de l'antic compendi de comentaris rabínics sobre la llei religiosa dels jueus recopilada a la Mixnà -un primer codi legal rabínic que comenta els preceptes de la Torà. És un dels llibres més importants i sagrats de la cultura jueva car, en la teoria i en la pràctica, ha determinat el contingut espiritual d'aquesta religió i ha marcat la guia de conducta tant legal com moral dels jueus religiosos durant segles i fins avui dia. És un llibre que atresora segles de saviesa i de reflexió, i en les seves pàgines hom troba dret civil, costums, llegendes, mites, folklore, ètica, filosofia, història, ciència, astronomia, astrologia, medicina, hàbits sexuals, humor, supersticions i anècdotes que fan per il·luminar cada paraula, cada concepte, cada idea expressades en les paraules revelades per la divinitat als llibres bíblics i als comentaris dels savis de la Mixnà. És una obra col·lectiva, un aplec de veus i d'opinions de més de dos mil rabins de temps diferents que dialoguen, debaten, discuteixen i analitzen de forma metòdica i lògica, cada paraula, cada terme, cada verset de la Llei. Construït a base de preguntes i respostes, el Talmud és possiblement l'únic llibre religiós del món que anima i incentiva l'estudiant a preguntar-se, a dubtar, a voler discutir allò que l'autoritat sembla haver imposat o decidit: totes les preguntes són lícites, desitjables i, quantes més n'hi hagi, millor. Cada opinió val, cada veu té sentit, cada argumentació segueix el seu curs, però totes desemboquen al mar de pàgines d'aquest llibre immens, tot un temple intel·lectual i religiós d'escolta i de respecte que evita amb èxit una concepció monolítica, dura, tancada, i estèril de la veritat religiosa. No debades el mateix Talmud marca l'obligatorietat de dedicar temps al seu estudi: "Una persona sempre ha de dividir el temps d'estudi en tres parts: un terç per a la Llei, un terç per a la Mixnà, i un terç per al Talmud" (Talmud de Babilònia, Qidduixín 30a).

Existeixen dos Talmuds: el de Jerusalem, escrit a Palestina a finals del segle IV, és incomplet, més rar, més curt, menys conegut, menys estudiat, considerat secundari respecte al Talmud de Babilònia, més llarg, complet, exhaustiu, més ben editat i elaborat, i d'una autoritat legal i religiosa major que el de Jerusalem, i redactat a finals del segle V i principis del VI. Els dos Talmuds comenten els sis ordres de la Mixnà, però no pas tots els seus tractats. Els seus protagonistes, els rabins, discuteixen de tot i sobre tot: temes de jurisprudència i de caire legal i ritual (halacà), i temes de caire exegètic i no legislatiu que es presenten en narracions i històries edificants i explicatives (hagadà). El seu objectiu és fer accessible la Bíblia i els seus preceptes al dia a dia de la quotidianitat i, per tant, el Talmud cercarà regular totes les àrees de l'existència i, conseqüentment, parla de tot: adverteix, amonesta, sentencia, castiga, insinua, dona consell, recomana, anima, encoratja, empeny, obliga, renya, diverteix, ensenya i subratlla allò que és essencial -l'aigua, la sal-, i cerca definir la identitat del jueu: la por a perdre la identitat religiosa i cultural l'empeny a fixar-ho tot: el temps, la litúrgia, l'espiritualitat i el capteniment ètic i moral del poble jueu.

En la seva fal·lera d'abastar-ho tot, per exemple, a l'ordre sisè de la Mixnà sobre les ‘Coses pures', al tractat de Niddà, el Talmud fa per fixar les lleis que regulen el grau d'impuresa de les dones quan menstruen, i es comenten tots els supòsits i els fets: els fluxos de sang i la seva procedència, el còmput exacte de dies de la seva impuresa ritual, la roba interior que ha de vestir, l'assiduïtat de l'examen de les pèrdues, les condicions per anar al micvé o bany ritual, les benediccions a pronunciar per recuperar la puresa ritual, les condicions per tornar a mantenir relacions sexuals amb el marit... Res no es deixa a l'atzar, sense comentari, sense anàlisi, sense sentència, res no escapa a la normativització, a la reglamentació, a la legislació religiosa... i és aquesta exhaustivitat a l'hora d'establir dogmes a partir dels petits gestos o del simple corrent del viure que el gran escultor gironí Francesc Torres Monsó (1932-2015) s'inspira i crea la seva obra El Talmud, l'Ordre de les coses pures (2007) on exposa sis citacions del tractat talmúdic de les Benediccions (Berakhot 62a) de l'Ordre de les llavors que, en uns paràgrafs, fan per regular cada gest del simple i vulgar fet de defecar: la postura, la direcció, el moment idoni, la mà dreta o esquerra per rentar-se, la manipulació de l'orifici rectal, les ventositats... Torres Monsó, en la seva característica actitud escèptica i amb l'audàcia creativa amb què confrontava els interrogants de la condició humana, mostra en aquesta obra com un bon advertiment o un bon consell acaba convertit absurdament en normes religioses recollides en llibres sagrats, en dogmes ara sense gaire sentit a ulls tant de l'artista com de l'home modern.

Un altre Ordre del Talmud, el de Moed o Festa, exposa el debat sobre la normativa de la celebració ritual de les festes del calendari jueu. Un dels tractats, Pessahim, és el que estableix el ritual de l'important festa de Péssah o la Pasqua jueva, commemoració de la sortida del poble hebreu de l'esclavatge a Egipte, del miracle del pas de la Mar Roja. D'ençà la destrucció del Temple de Jerusalem en època romana, els jueus celebren la Pasqua en família al voltant d'una taula en un sopar solemne i festiu el ritual del qual el fixa el llibret de l'Haggadà. El Talmud debat la normativa de la ingesta de les herbes amargues, del pa sense llevat, de les viandes i de les copes de vi, de les pregàries, lloances i cançons que s'han de recitar i cantar durant l'àpat commemoratiu. Les "Paraules divines" d'aquest full del tractat Pessahim del Talmud de Jerusalem utilitzat com a folro d'un lligall de documents notarials dels segles XIV-XV de l'Arxiu Municipal de Girona, fan referència a les quatre copes de vi que els començals del sopar pasqual estan obligats a beure: són quatre copes per expressar l'alegria de la salvació, cadascuna en honor de les quatre promeses que el Déu d'Israel fa a la Torà: "Jo us trauré del damunt els treballs forçats dels egipcis i us alliberaré de l'esclavatge. Amb el poder del meu braç us rescataré i a ells els castigaré durament. Faré de vosaltres el meu poble i jo seré el vostre Déu." (Ex 6:6-7). I de generació en generació, la festa continua i ningú no canvia els costums dels seus pares de covar sempre l'esperança.

Girona també va ser una esperança: la seva catedral va ser receptora el 1078 de la còpia més bella i completa d'un Beatus, un manuscrit il·luminat del Comenatri a l'Apocalipsi del Beat de Liébana, un text que en aquells segles d'enfosca i de por pel canvi de mil·lenni, es convertí en un símbol de resistència cristiana davant les múltiples dissorts de l'època i de la força implacable d'un islam triomfador a la Península. D'ençà els temps de la invasió musulmana al segle VIII, els cristians hispans van ser perseguits, forçats a la conversió, els seus monestirs i esglésies destruïdes, els seus càntics emmudits, les seves campanes acallades. Un monjo del monestir de Sant Martí de Turieno, a la comarca càntabra de Liébana, en un contraatac de paraules, comentà amb nervi l'Apocalipsi de l'apòstol Joan. Els grans símbols d'aquestes pàgines revelades agafarien un nou sentit, una nova direcció: la de l'esperança. La bèstia que abans designava l'Imperi romà passava a ser l'emirat andalusí, i Babilònia ja no era Roma sinó Còrdova. La profecia final de les persecucions romanes es convertia en anunci d'una lluita per arrabassar les terres sota la bandera de l'islam, i tant la promesa de l'alliberament com el càstig als enemics de la fe es podien acomplir. L'autor d'aquestes paraules de foc, el Beat de Liébana, adquirí rang de profeta, i les seves paraules, el tall esmolat de mil espases.

Talment com un libel, un pasquí de resistència que encoratjava i enfortia els cors dels combatents cristians, el Comentari a l'Apocalipsi del Beat de Liébana, tota una arma teològica, fou copiat arreu dels territoris cristians peninsulars durant el segles X i XI, i actualment se'n conserven trenta-quatre còpies anomenades Beats, vint-i-dues de les quals il·luminades. La millor còpia, la que està il·lustrada amb les miniatures d'estil mossàrab més fines, és la que es conserva a Girona des del segle XI i per això porta el nom de Beatus de Girona. Acabat de confegir el 6 de juliol de l'any 975, segurament al monestir benedictí mixt de Tàbara, a Lleó, és obra de l'escriba prevere Sènior i de dos il·lustradors: la "pintora Ende i ajudadora de Déu" i el "monjo Emeterio i prevere". Sense diferir gaire de format de les altres còpies coetànies -una mateixa lletra visigòtica, el text estructurat en dues columnes- el Beatus de Girona és el que conté més il·lustracions i té l'esplèndida peculiaritat que arriba signat, cosa que ens permet conèixer la identitat de la primera dona miniaturista de nom conegut. Possiblement una monja, Ende, o també dita En o Eude, ens permet constatar que algunes dones de l'alta edat mitjana -sovint de classe alta, religioses o laiques sempre vinculades a una vida pietosa i espiritual- despleguen la seva activitat en l'àmbit de la cultura i de les arts, i construeixen uns determinats "espais de llibertat" on conrear i fer fruitar la seva espiritualitat, el seu intel·lecte, el seu mestratge artesanal.

El silenci d'una biblioteca, un scriptorium, un pupitre de dibuix, un pot de pinzells, els pigments naturals, un pergamí allisat amb imatges i lletres inscrites, van ser tots per a Ende, a Tàbara, uns bons espais de llibertat. I allà omplí de llum 115 folis dels 284 del còdex del Beat de Girona, traç a traç, raig a raig, amb delicadesa, amb gràcia, amb naturalitat, amb volum i perspectiva, fent voleiar els plecs de les robes d'unes figures a les seves mans més esveltes, amb rostres definits i nom, en escenes de l'Apocalipsi, dels Evangelis, de les rutil·lants esferes celestials, de les ardents flames infernals. Ende fuig de l'abstracció, de la visió plana dels espais, de les figures sorrudes de les miniatures mossàrabs, i el seu art innovador i d'alta qualitat anuncia l'arribada de l'estil romànic. El resultat de la seva il·luminació real i simbòlica a la vegada és espectacular. Conscient de la bellesa desplegada sobre els pergamins per ajudar a difondre el clam de resitència de l'Apocalipsi, Ende signa la seva obra i deixa el seu nom per a la història. Ella ha traduït el missatge i les metàfores en formes i colors, en imatges de la divinitat que acompanyen l'escriptura, i l'esclat acolorit de la seva pintura, com un sol radiant, no deixa cap raconada d'ombra.

Acabat de miniar uns pocs anys abans de les cruentes i sanguinàries ràtzies d'Almansur contra els reialmes cristians peninsulars, la joia manuscrita i il·luminada de la còpia del Beat deixà en algun moment les boscúries profundes de l'antic reialme de Lleó per acostar-se durant el segle XI a Catalunya. De mà en mà, per camins tortuosos i insegurs, de sarró en sarró, de bagul en bagul, amb el risc de perdre'l, amb la por de malmetre'l, el manuscrit avança per un paisatge salvatge i castigat per les algarades i la guerra, per camps desolats, per boscos cremats, per ciutats arraulides rere murs i amb la paüra als merlets. Pertot ocellots afartant-se de carnatge i aquells genets sobre cavalls que vomiten tothora fum i sofre pels narius. I qui serà capaç de resistir?... Finalment, el cabiscol o xantre Juan de la canònica catedralícia llega el manuscrit miniat a l'església de Santa Maria, el diposita talment com un tresor, com un objecte sacre, com un amulet protector, mots ferms i amb embranzida i dibuixos clars i parladors, paraules i colors divins, desats al cor de Girona per mitigar les catàstrofes, les amenaces d'heretges i infidels, les pors d'uns temps apocalíptics que hom ha de resistir. Car el còdex del Beatus de Girona parla doblement: amb veu forta per a qui té orelles, amb imatges impactants per a qui té ulls i copsa la veritat. Ja va asseverar l'eclesiàstic sirià Joan Damascè del segle VIII en els seus bells discursos contra els iconoclastes i sempre a favor de les imatges que "El que és un llibre per als qui saben llegir, és una imatge per als qui no llegeixen. Allò que les paraules ensenyen per l'oïda, una imatge ho fa pels ulls. Les imatges són el catecisme dels qui no llegeixen." L'esperança i la salvació, amb formes i colors, poden dir-se i dibuixar-se. La monja Ende bé ho sabia.

Return