Diada Nacional de Catalunya 2023

11/09/23

Gironines, gironins, autoritats, veïnes i veïns, gràcies per ser avui aquí i commemorar aquesta Diada a la Plaça Catalunya de Girona, que per primera vegada acull aquest acte institucional.

Avui és la Diada Nacional de Catalunya. La Diada d'una nació, que resta encara incomplerta La Diada d'un poble que continua sense poder exercir el seu dret a l'autodeterminació, com la majoria de catalans i catalanes voldríem, ni tampoc sense poder tenir unes relacions normalitzades amb la resta de comunitats que conformen els Països Catalans. La raó és senzilla, tenim un Estat, bé, uns Estats, com bé ens demostra l'exemple d'Elna, que ens ho impedeixen.

Tanmateix, des de fa més de tres segles, quan per Decret, que no seria el primer i tampoc va ser l'últim, Catalunya veia escapçat el seu autogovern, els catalans i les catalanes hem resistit. Ho hem fet a través de molts mitjans i els resultats són esperançadors. Som i serem aquí. I Si bé ho hem fet, i n'estem orgullosos i orgulloses, és igualment cert ens agradaria viure amb la normalitat de moltes altres comunitats nacionals que sí que tenen totes les eines per decidir el seu futur. Demanem drets, sí. El dret a despertar-nos cada dia i pensar simplement en quin sindicat t'afilies, com vols i pots crear una nova empresa, què pots fer per ajudar a mitigar el canvi climàtic o a quina hora juga la teva selecció. El dret a despertar-nos sense haver de patir per si els teus fills i néts tindran l'ús de la seva llengua materna garantida. El dret a despertar-nos sabent que allà on vagis del territori del teu país podràs ser atès en la teva llengua. El dret a despertar-nos sabent que si el Parlament aprova una llei sobre l'habitatge, el canvi climàtic o el comerç ningú la impugnarà perquè tenen més poder i "ho han fet tota la vida", com qui diu. El dret, en definitiva, a despertar-nos sense haver de de militar en aquesta causa tres-cents després perquè, de causes justes i nobles com aquestes, el món n'és ple. El dret a viure com viu un canadenc a Ottawa, un alemany a Berlín o un argentí a Buenos Aires. D'això van les banderes, les manifestacions i les reclamacions d'avui.

De tenir garantits un drets per exercir també uns deures cap a la gent que viu a Catalunya, als Països Catalans. Siguin d'on siguin i vinguin d'on vinguin. Els catalans i les catalanes som un poble obert al món, per molt que alguns vulguin fer virar el catalanisme cap a un projecte reaccionari. Ni ho és ni hem de deixar mai que ho sigui. El catalanisme va lligat a la idea d'un sol poble. Un poble que pensa i es mobilitza quan cal, com hem vist també aquest cap de setmana amb el terratrèmol al Marroc, un desastre natural que ens ha obligat a totes i tots a posar-nos al costat dels nostres veïns i veïnes que tenen familiars, amigues i amics damnificats. Aquest és el deure català, que també ens fa com som. Que hem de reivindicar. Un poble que recorda, avui també, Salvador Allende, qui va morir fa 50 anys a causa d'un cop d'Estat de la dreta i l'extrema dreta, després d'iniciar un projecte popular i emancipador a Xile, del qual molts i moltes encara ens en referenciem. Un poble que està obligat a mirar a Brussel·les, perquè som part d'Europa però també perquè hi tenim un alcalde i president que fa 6 Diades que no pot passejar per la seva ciutat simplement per haver liderat l'organització d'un referèndum. Carles, et volem a casa. Per ell i per tota la resta de represaliats polítics vinculats a l'1 d'octubre del 2017 pertoca l'amnistia. No pas per aquells qui van utilitzar l'aparell de l'Estat per sobrepassar la violència del poder o per aquells com la Maria
Isern, agent de la Policia Nacional espanyola, que va falsificar la seva vida per controlar a través d'una relació sentimental la vida política de molts gironins. Aquest error ja hi va ser al 1978 i ara no cal repetir-lo.

Volem drets, doncs, per complir deures: amb la gent, amb tots els gironins i les gironines també, perquè sigui més senzill arribar a final de mes, perquè l'ensenyament i la salut sigui de més qualitat, perquè no hi hagi cap excusa per no afrontar les polítiques verdes i de transformació que ens obliga el canvi climàtic, per continuar teixint cohesió social amb tots els recursos necessaris, per desenvolupar un model cultural propi que el capitalisme de plataforma i financer ens està prenent, per reivindicar l'agricultura i la petita i mitjana indústria, senyal també d'identitat del país, per fer entendre que la llengua catalana, que és la nostra manera d'explicar-nos al món, continuarà sent llenguatge de futur. I aquí, deixeu-me aturar-me un moment per recordar una figura com la de Carme Junyent, filòloga, assagista i activista que va morir fa uns dies. Junyent ens deia, i ens diu: "no és de mala educació parlar la teva llengua, és mala educació demanar als altres que no parlin la seva. "I això ens ho hem de gravar amb foc. Perquè com la mateixa Junyent ens recordava, ja Frederic Mistral, autor occità i premi noble deia: "Quan un poble ha estat esclavitzat, si conserva la llengua és com si tingués les claus de la presó".

Gironines i gironins, que no perdem mai les claus de la presó, que puguem sempre decidir si volem la plena llibertat del nostre poble. Caminem amb la cara ben alta, compartim projecte convençudes i convençuts que si durant tres segles, amb Borbons i Generals de tot tipus, amb toga i sense toga, hem sigut fulla perenne, en aquest futur proper no caurem. Ans el contrari.

Il·lusió, feina, força, comunitat, lluita i determinació. Visca la Terra.

Lluc Salellas i Vilar, alcalde de Girona

Tornar