El mirall és un motiu recurrent en la història de la cultura. Present en la mitologia, la religió, la filosofia, l'art, la literatura i el cinema, el seu sentit ha anat mutant segons l'època. Tradicionalment, ha actuat com a metàfora de la identitat, però també com a objecte «màgic», projecció de l'ànima, llindar entre dos mons o mecanisme per descobrir allò que s'oculta. Malgrat les variacions, el mirall conserva una dimensió inquietant, perquè posa en joc la tensió entre el coneixement i el seu revers: l'engany, la duplicació o l'abisme.

Tota la filmografia de Joaquim Jordà (Santa Coloma de Farners, 1945 - Barcelona, 2006) pot interpretar-se en aquesta clau: com una indagació sobre la realitat i la seva representació. Traductor, crític, docent, guionista i director, Jordà va convertir la seva obra en un dispositiu reflectant amb què pretenia revelar el món mentre es preguntava si era revelable. Amb aquest propòsit va omplir les seves pel·lícules de miralls, vidres, reflexos, dobles, simulacres i ficcions.

La seva trajectòria s'enceta i es clausura amb miralls. Comença el 1959 amb Patata en patata, pràctica d'estudiant en què una nena manipula un espill per desviar els rajos del sol. I conclou el 2006 amb Més enllà del mirall, acabat pòstumament pels seus col·laboradors i inspirat en les aventures de l'Alícia de Lewis Carroll, referent fonamental de la tradició especular.

Aquesta exposició repassa, en el vintè aniversari de la seva mort, el llegat de Joaquim Jordà a través del mirall, un objecte crucial en la història de la cultura i central en la filmografia d'un dels autors més influents del cinema català.